A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Adéu, ANACONDA, adéu

General

Els viatgers de la Gran Anaconda, el programa conduït per Toni Arbonès, ha deixat d’emetre’s definitivament. El passat dia 17 va ser la seva última emissió. Potser és una decisió coherent de Catalunya Ràdio, ja que era un programa d’autor i aquest ha demanat excedència a la casa. Però el problema és que a l’Anaconda l’havien matat abans, ja sabeu, quan van decidir que passés d’emetre’s de les 9 del matí dels diumenges a les 6. Les cartes als diaris, correus electrònics i altres protestes òbviament civilitzades -al cap i a la fi, una emissora té dret a variar la seva graella, tot i que a voltes pugui incórrer en una certa manca de sensibilitat- no van servir de res.

Ens havia acompanyat, a les de casa i a mi, tants i tants matins dominicals, a l’hora del cafè amb llet, el nesquik i els croissants. De fet, s’alternava amb els dibuixos de la tele del menjador i era a la cuina, on, pròpiament, teníem amb l’Anaconda una cita obligada. Amb ella havíem viatjat molt, gaudit tant, somniat sense límits.

Però, quan la van passar a un horari freaky, ja era qüestió de massa militància, a part que el millor viatge crec que continua sent el físic… És clar que l’espai també es podia seguir per Internet, però aleshores ja era qüestió de proposar-s’ho molt. Sigui com sigui, a partir d’aquell canvi a pitjor res no va ser el mateix. I ara que ja no hi serà més, trobarem a faltar el seu somriure. Un somriure que, de fet, s’havia anat marcint.

De tu, Toni, vam aprendre que els límits del món són, sobretot, mentals. Que les distàncies no són llargues ni curtes, perquè és caminant com es fa el camí, que deia Machado. I que la curiositat no té preu, però que per a agafar-la de bracet cal pagar unes taxes mínimes…

Vam convertir-nos, si calia, en autèntics periodistes-reporters, ja que molts amics del programa hi explicaven, directament, les seves experiències. Vam esdevenir, en roba d’estar per casa, agents interculturals sense saber-ho.

Catalunya Ràdio sí que deu saber el que es fa, fins i tot quan l’espifia. I no dic que un programa així hagués de durar mil anys, perquè tot té un inici i també un final. El que fa ràbia -per dir-ho suaument- són les decisions arbitràries i poc oportunes, com la broma de les 6 del matí. “Vergonya, cavallers, vergonya!”, que diria el rei en Jaume…

  1. Hi ha perquès que potser que seria bo que ens els responguéssin qui sap el perquè. Els viatges malgrat ser els físics els que a mi més m’agraden, els que m’expliquen, els que m’expliqueu són per a mi un nou viatge perquè la paraula té això i la imaginació t’implica i si t’agrada llegir i escoltar te’n pots anar tan lluny com tu vols

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.