A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Adéu, “ami” GEORGES, germà en la llibertat

Sense categoria
La mort de Georges Moustaki no és, en principi, el final de res, però sí que potser hi perd la llibertat com a metàfora, ara que, en alguns aspectes, sembla que es trobi més amenaçada. Llibertat en un sentit ampli, és clar, que inclou drets individuals, socials, culturals… humans, en definiva.

Joseph Mustacchi, com es deia en els seus orígens egipcis i grecs, ha estat tot això i més. Mediterrani com pocs, multicultural i global, ha traslladat la seva sensibilitat arreu, també a un país que admiro, el Brasil. Són diverses les cançons que, sobretot a partir de l’emblemàtica Le métèque, ens han permès de seguir-lo, d’admirar-lo. Com a símbol, des d’un sentit propi de la Chanson, de tota una època, però també d’uns ideals i d’una joie de vivre que no poden morir si és que viure en aquest món paga la pena… 

El que us deia: l’he seguit i admirat molt, i això m’ho poso en la cistella positiva, perquè vol dir que la seva creativitat se m’ha transmès, que Moustaki ha contribuït, sensiblement, a enriquir-me. Fins i tot escoltant alguns dels seus darrers discos, t’adones que el Georges ja no era ben bé el que havia estat, però sempre sabia retenir aquelles complicitats, aquell savoir faire, aquella calidesa…

En canvi, a la cistella negativa m’hi poso el fet que no recordo haver-lo sentit mai en directe, i mira que s’havia prodigat, per Catalunya! Des d’ara ho viuré, una mica, com una mena de falta. Aquest “ami de Georges” -nom que adoptà com a homenatge a un altre mite, Georges Brassens– ha estat també un gran amic nostre. I ha tingut bons amics aquí: Josep Tero, per exemple, o Paco Ibáñez. I sobretot la Marina Rossell, que no fa tant ens feia colar al seu pis parisenc mitjançant el bon programa televisiu que era El convidat, de l’Albert Om

Ha tingut, com sabreu, una pulsió llibertaria de l’existència. No en el sentit dogmàtic del concepte, que també hi és, sinó d’eixamplament de les llibertats, d’assumpció poètica i plaent de la vida. Potser, en l’Europa aspra d’ara mateix, aquesta herència del Maig del 68 resulta una mica insòlita. Però per mi -que mai no m’he considerat exactament un llibertari– no ho és…  

Són tantes, les cançons que hem taral·lejat i/o compartit amb el Georges… Amb la seva veu dolça, suau, captivadora. Amb una música que entrava tant bé. Milord -a través de la gran amiga seva que fou Edith Piaf-, Ma liberté, Ma solitude, Il y avait un jardin, Le facteurIl est trop tard o Le métèque, òbviament… Us adjunto ara aquesta, En Mediterranée http://youtu.be/ywzRW1IYp6o, com a exemple preuat del seu art, entre moltes altres referències.

O com també aquest Pêcheur http://youtu.be/4zh1strNHeM, un tema molt interessant i, segons com, diferent de les cançons que jo li he conegut a Moustaki. L’he descobert a darrera hora gràcies al reconegut escriptor i periodista gastronòmic Jaume Fàbrega. I no em puc resistir a incloure’l…

Suposo que dec ser, personalment, força diferent de GM -segur que menys lliure, per exemple-, però reconec que m’hi vinculen moltes coses. Fins i tot, el fet que hagi viscut tants anys en un dels entorns de la gran ciutat que és París que més m’agraden: la merveilleuse -a tocar de Nôtre-Dame i del Sena- Île de Saint Louis… 

En fi, gran Georges, fer bona part del trajecte vital amb tu ha estat, veritablement, un plaer. Mitjançant el llenguatge de les emocions, has posat molt amunt la bandera de la mediterraneïtat, entesa d’una manera progressista, integradora, universal. Des de la bellesa i també des de la tendresa, sempre et tindrem al cor, siguin quins siguin els mars, oceans o espais que et bressolin… En llibertat.   

  1. Un bell apunt que subscric íntegrament. Ens queda la seva música que ara mateix estic escoltant ….. Les mères juives, Joseph, Ma solitude i tantes, totes.
    I les escoltem i les cantem en llibertat. 
  2. Ens ha acompanyat confegint imaginaris , cercant llibertats, construint plegats una educació sentimental i cívica, una identitat mediterrània. I sí, hem triat el mateix tema per a re-cordar, potser no és només casualitat. Abraçada

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.