Adéu a ALBERT MANENT, un dels imprescindibles
L’Albert ha estat un dels constructors de país més indispensables. Fill d’un fi i honorable poeta i traductor, Marià Manent, potser no ha excel·lit com ell en el camp líric, però sí que és matrícula cum laude en l’activisme, l’erudició cultural i històrica i el conreu permanent de la memòria. Li devem tant… Molt.
Vaig coincidir amb ell, per poc temps, al Departament de Cultura, no ben bé a les seves ordres. L’Albert havia estat un dels eixos de l’equip Max Cahner, de qui fou gran amic. Ell era així: imprescindible, indispensable. Expert en retrats personals, biografies, memòries, el nostre exili cultural, l’Església catalana, la història literària, els moviments culturals -singularment, el Noucentisme-, els topònims, els núvols…
Va ser un conspirador impenitent dels temps (no tan) antics. Al servei de Catalunya i de la llibertat, havia pujat i baixat totes les escales. Sempre amb la seva discreció proverbial, el posat murri… “El més gran trapella que jo hagi conegut mai”, com diu avui a El Punt Avui el mestre Manuel Cuyàs. Una manera entranyable, divertida i (no tan) alternativa de veure’l.
Catalunya esdevindrà un Estat independent, que és el que jo desitjo SÍ-SÍ. O no, perquè, com diem en català, “No diguis blat…” . Però, amb persones del tremp d’Albert Manent, el poble, la cultura i la llengua catalanes -que cal recordar, i més ara, que tenen un domini ampli, més enllà del Principat- no moriran mai…
Als que ens van salvar els mots.