A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

A reveure, ESCULAPI, ens trobem a EMPÚRIES

Sense categoria

Esculapi, bon amic, m’has de perdonar si ja fa anys, tot visitant el recinte emporità, vaig fer de la teva còpia un cas més aviat relatiu. Per això he volgut esmenar-ho anant a veure’t, un cop restaurat com a original, a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Sí, aquesta institució cultural ara una mica qüestionada però, en tot cas, tan necessitada d’un nou impuls.

L’exposició que t’han muntat en just homenatge –"Esculapi, el retorn del déu"– s’acabava aquest diumenge i jo no podia perdre-me-la, com a resultat adient de la curosa restauració -un lifting a fons, xicot- que t’han fet, i que tant et convenia. Ara aniràs a Badalona i després -abans d’arribar de nou a Empúries- a Mataró, la ciutat de Josep Puig i Cadafalch, artífex del retorn de l’antiga ciutat grega i romana al mapa de la millor arqueologia. 

Quan vaig situar-me al teu voltant, hi havia un grup de jubilats -senyores i alguns senyors d’aspecte més aviat culte- que escoltaven amb molt d’interès les explicacions d’una guia. Discretament, vaig afegir-m’hi de seguida, perquè sempre cal estar en disposició d’aprendre dels qui en saben més.  

I així, em vaig assabentar que et trobaren, col·locat bocaterrosa, dins d’una de les cisternes descobertes en les excavacions d’Empúries, el 25 d’octubre del 1909. Què hi feies, allí amagadet? T’ocultaren els teus darrers fidels o vas ser víctima -sortosament incruenta de les ires dels primers cristians? Potser no ho sabrem mai…

El cas és que primer va aparéixer el teu tors, i deu dies després, la part inferior. Tot plegat, una gran troballa, perquè ja deus saber, xato, que ets molt valuós, fins al punt que se’t considera la millor escultura grega trobada a la Mediterrània occidental, amb una antiguitat de més de 2.200 anys. Vaja, tot un luxe!

En honor teu, i com que l’any 2006 estaves ja força atrotinat, et van fer una campanya a mida: l’anomenat Projecte Esculapi. I és que, fossis d’una mútua, o només cotitzessis a la Seguretat Social, et calia passar una mica pel quiròfan. Per això et van dur en ambulància al departament de restauració d’un gran hospital que tenim per aquí: el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sí, home, el MNAC. O què et creies? T’havíem de mimar una mica entre tots, que d’escultures n’hi ha moltes, però de tan excepcionals no se’n troben a cada cantonada. 

Tot i que la cirurgia plàstica que t’han fet no t’ha donat un nou nas -l’original el tens força malmès- ni t’ha retornat alguns dits, sí que t’ha restituït els braços, amb un sistema de fixació que és reversible i està mecanitzat en acer inoxidable. T’has beneficiat, doncs, paio, de les darreres tècniques de restauració: aquest és l’avantatge d’haver arribat, força sencer, fins al segle XXI.

En canvi, no s’ha acabat d’escatir ben bé qui ets. ¿Ets Esculapi -dit també Asclepi, déu grec de la medicina-, o Serapis, déu oracular, curatiu i patró de la navegació? Hi ha qui diu també que potser constitueixes un sincretisme, és a dir, una mena de barreja d’ambdues divinitats… Jo, de déus, hi entenc més aviat poc, tot i que, des de la meva condició mortal, m’agrada mantenir ara aquesta conversa de tu a tu. En tot cas, els estudiosos es decanten per la primera de les teves identitats, i així és com, de moment, sembla que restaràs per a la Història i la Cultura…

Quan vaig anar-te a veure divendres passat al vespre, no faltava massa perquè finalitzés l’horari del Museu d’Arqueologia. Així que, un cop que el grup de jubilats se n’anà, vaig decidir quedar-me els últims minuts a fer-te companyia i poder admirar, en la intimitat, la meravella que ja eres i avui ets… encara més. Dos nois van venir a fer el mateix una estoneta, i anàvem donant lentes voltes al teu entorn, gaudint amb les perfectes formes del teu cos i extasiant-nos amb els plecs en marbre, tan ben cisellats, de la túnica.

Finalment, vaig tornar-me a quedar sol, i vaig pensar que, en honor teu, no marxaria fins que toquessin el timbre. Però els darrers minuts va aparèixer una persona amb aspecte savi i que, a sobre, ho és: Francesc Vicens, escriptor i tractadista d’art, antic director de la Fundació Miró, exdirigent del PSUC a la clandestinitat, també exdiputat d’Esquerra Republicana i exregidor a Barcelona d’Iniciativa. Ja ho veus, Esculapi, un altre admirador, però aquest, a més a més, de prestigi…

Jo havia coincidit amb el senyor Vicens en algun dinar o sopar polítics, tot i que, com de tantes coses, ja fa alguns anys. Per això, tot i que ell no em recordés, em vaig permetre saludar-lo, i aquest reconeixement sembla que li va complaure. "Certament -em va dir- ens trobem davant d’una peça d’art d’excepció. I fixi’s en una cosa: aquesta inscripció en grec que hi ha aquí, al voltant d’Esculapi, vol dir exactament: conèixe’t a tu mateix".

Em va semblar, benvolgut amic, que, en el fons, jo no havia fet altra cosa en tota aquella estona. Que, de la teva mà, accedia de nou al coneixement i també a l’autoconeixement. La calidesa de la pedra, la puixança de l’art, el nervi de la cultura, el pes de la història… L’herència grega és un dels llegats més decisius que hem heretat, i  tant de bo que procurem que no es desprengui mai del nostre codi genètic. 

A reveure, Esculapi, ens trobem a Empúries… Ara, quan per fi hi arribis de nou, assistiràs a la commemoració del centenari de l’inici de les excavacions arqueològiques. Descansa, amic, que ets tot un déu… i t’acull l’eternitat.

  1. A un turó suau i verd, ombrejat de pins turmentats pel vent. Així el recordo, mirant la mar que fa meandres blaus. El teu article m’ha transportat a lloc i l’he gaudit, bella descripció. Donar vida i fragilitat als plecs de les túniques sempre m’ha semblat una habilitat excepcional. Bon dia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.