A “Prou!”, PILAR RAHOLA denuncia amb contundència l’ISLAMISME, i encara es queda curta..
No me l’havia comprat, però algú molt proper m’ha deixat aquest llibre, i la seva lectura m’ha resultat molt profitosa. Pilar Rahola -una dona ferma i valuosa, sovint excessiva- hi fa una denúncia contundent i, sobretot, versemblant. En el món d’avui -massa poc resplendent-, obres com Prou! esdevenen, més que mai, necessàries.
Prou! de barbàries… en nom de les cabòries del Cel, dels interessos de la Terra o del que sigui.
En aquest llibre (RBA La Magrana, 2015), la coneguda escriptora i periodista s’encara a les brutals conseqüències que tenen la teoria i la pràctica de l’islamisme per al món del segle XXI, també conegudes com islamofeixisme pel xoc que representen entre civilització i barbàrie. Estic d’acord amb gairebé tot el que hi diu, encara que jo no seria tan contingut a l’hora de jutjar més d’un i de dos aspectes de les polítiques exteriors d’Israel i dels Estats Units. Precisament perquè no sóc gens antisionista i, pel que fa als ianquis, tinc ben clares les diferències que hi ha entre demòcrates i republicans, i que confio que tornin a expressar-se ben aviat a favor dels primers.
Trobo, tanmateix, que l’autora encara es queda curta quan creu que no cal confondre l’Islam com a religió amb l’islamisme radical com a ideologia. No són el mateix, és clar, però a Prou! hi moltes referències a una cosmovisió espiritual que ha estat en guerra amb el món pràcticament sempre. No oblidem que Mahoma, a més de profeta, era, precisament, un senyor de la guerra, i que la lluita entre xiïtes i sunnites no ve d’ara, per cert…
Això no vol dir que moltes i molts creients musulmans no puguin esdevenir alliberadors i, sovint, també víctimes d’aquest món tancat i excloent, i la Pilar ens n’apropa bons exemples. Però sap molt greu la gran influència, entre d’altres, d’il·luminats com Muhammad Ibn Abd al-Wahhab -del qui prové el sinistre wahhabisme– o, més contemporàniament Yusuf Al-Qaradawi o Mustafà Setmarian, aquest darrer parella -ai las!- d’una espanyola d’extrema esquerra…
A partir d’aquestes i de totes les dades i consideracions que aporta Rahola, podem entendre millor la gènesi d’atemptats recents que a totes i tots ens tenen amb l’ai al cor. I també podem entendre menys -o potser no, per allò dels interessos- el suport i la visibilitat que entitats com el FC Barcelona presten a Qatar Foundation o Qatar Airways. Aquí, 100 x 100 d’acord amb PR, i encara més si sóc del Barça…
Un preuat efecte col·lateral de la lectura d’aquesta obra ha estat la meva descoberta de l’important i significatiu Manifest d’Euston, promogut, entre d’altres intel·lectuals anglosaxons d’esquerres, pel politòleg Norman Geras. En aquesta valuosa declaració, els termes de la qual comparteixo en bona part https://es.wikipedia.org/wiki/Manifiesto_de_Euston, s’hi denuncia de manera decidida el paper de l’esquerra i dels progressistes en general davant l’islamofeixisme. També se l’haurien de llegir els actuals directius del Barça, que han estat clarament regressius en relació al laportisme des d’aquest i altres punts de vista.
Estat Islàmic, o l’ISIS, o el Daesh arribarà on pugui o on li deixem arribar -amb permís, això sí, dels traficants d’armes i dels estats que n’exporten. Però no em feu triar entre la seva barbàrie o la de Bashar al-Assad, per exemple, que vomito i m’ennuego. Prou!, doncs, de fanatismes, de nihilismes terroristes o de propostes de viure, i després morir, en un món tan pervers que no val la pena de conèixer.
