A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

“A FOC LENT”, el meu primer llibre del segle XXI

General

Certament, ja fa uns quants anys que no publicava cap volum. Si cliqueu la meva biografia, veureu que la darrera vegada va ser l’any 1994, i encara conjuntament amb un bon amic. De manera que fa il·lusió, amb aquest d’ara, ser ja l’autor de 4 llibres i mig, a banda d’alguns textos esparsos que figuren en obres col·lectives.

15 entrevistes cuinades A FOC LENT és el títol complet de la nova criatura. Sembla que té alguna cosa a veure amb el nom d’aquest bloc -que ara arriba, per ser precisos, al seu post 250. O sigui que el foc ha esdevingut, del tot, el meu element: el de la passió que cal posar en la vida i les persones perquè el món sigui més bell.

Són converses publicades inicialment entre els anys 2001 i 2009 amb un seguit de catalans i catalanes de referència: Maria Barbal (escriptora), Manel Camp (músic), Joaquim Capdevila (joier), Roser Capdevila (il·lustradora), Josefina Castellví (oceanògrafa), Andreu Claret (promotor d’obres públiques), Josep Faulí (periodista), Montserrat Guibernau (politòloga), Josep Guinovart (pintor), Joan Isaac (cantautor), Jordi Pàmias (poeta), Josep Pla-Narbona (pintor i dissenyador gràfic), Lídia Pujol (cantant), Carme Sansa (actriu) i Marc Taxonera (monjo de Montserrat i arxiver) són els triats i les triades.

De la mà d’El Cep i la Nansa Edicions ja podeu llegir, si us ve de gust, els seus testimonis “a foc lent”.

9 senyors i 6 senyores de nivell, 12 personatges vius i 3 d’enyorats se’ns manifesten a fons en el llibre. Entre els anys 2001 i 2009, jo anava cuinant “a foc lent” les seves pàgines, en la mesura que vaig publicar inicialment les converses en tres capçaleres de reconegut prestigi: El Temps, Presència i Serra d’Or, a més de la web http://www.cantautors.cat/. També la immersió prèvia que suposen en cada trajectòria -¿sabia gran cosa de l’Antàrtida, per exemple, abans de preparar l’encontre amb Josefina Castellví?– pot explicar el títol d’una obra bona part de les fotografies de la qual són de Jordi Play, i també n’hi ha de David Ruano i d’arxius particulars.

La majoria de personatges pertanyen al sector cultural, que és el meu -tot i que, si pensem en el cas abans exposat, ens referim igualment a la cultura científica-, i potser no em van donar tanta feinada prèvia. Tot i que també, ja que, quan entrevistes algú, un dels aspectes bàsics a tenir en compte és no perdre ni fer perdre el temps. Entre d’altres trets d’una pràctica periodística que comporta l’art de plantejar correctament els temes i també de saber escoltar. I és que “l’art de fer preguntes és subtil”, com diu en el pròleg l’amic Oriol Pi de Cabanyes.

Un cop revisats els textos i degudament actualitzada cada trajectòria amb unes notes breus, el conjunt crec que es pot llegir d’una manera coherent. S’hi revela de nou l’exigència, l’excel·lència, la solidesa, el coratge, el talent… que conformen la fesomia d’aquest país, el nostre. Un país que, amb totes les seves febleses i contradiccions, dóna per a molt, i es mereix més.

La història la fan els pobles, però sota la influència, en bona part, dels seus referents, en aquest cas alguns del sector cultural i també de la societat en un sentit ampli. Baltasar Porcel, un dels mestres històrics de l’entrevista -entre d’altres mestratges- deia que allò que li resultava més creatiu del gènere és “conèixer gent important i entrar-hi a fons”. Suposo que en el meu cas, d’alguna manera, també és això.

I per a Joaquín Soler Serrano -un altre crac en el mateix camp-, una bona entrevista és una conversa en què es dóna a conèixer, almenys, l’imprescindible d’una altra persona. “És una foto carnet amb una certa penetració de raigs X” -precisava. Crec que les converses d’A foc lent  participen plenament d’aquest afany.

Igual us fa gràcia llegir el volum i fins i tot podeu tenir algun interès en adquirir-lo. En aquest cas, una possibilitat ben oportuna és fer la comanda directament per la web de les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions [http://www.elcepilanansa.com/]. L’han inclòs en una col·lecció tipus “calaix de sastre” que té un títol “Escrivanies”que trobo molt elegant.

Com us deia, aquest és el meu primer llibre publicat al segle XXI. Confio que en vindran més… 

     

  1. L’enhorabona pel llibre. A l’escriptura creativa (poesia, literatura narrativa, literatura i periodisme de pensament, des d’articles fins a aforismes, passant per l’assaig i alguns blocs d’internet com ara el teu, també les entrevistes en profunditat) hi ha creacions perdurables (segons el diccionari, que duren molt de temps, que continuen durant) i n’hi ha, molt respectables, de diguem-ne conjunturals. Tot el que tu escrius és perdurable i, per tant, res més normal que reeditis ara un recull d’entrevistes teves enquadernades en forma de llibre. La idea de la novetat acabada de sortir del forn com a única lectura interessant és una mala idea. Moltes coses mereixen ser reeditades i rellegides: és el teu cas, sense anar més lluny.
     

  2. Amic Joan.
    Moltes Felicitats per la publicació del llibre. Ja vaig a la llibreria ha adquirir un exemplar (encara m’agrada tafanejar per les llibreries) mes que adquirir-ho per internet.
    Una forta abraçada i desitjo que ens veiem aviat i poder comentar-ho.
    Joan Antoni León 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.