“A dos de val”: l’OVIDI dient FUSTER
Ara que el Principat de Catalunya sembla que camina molt més decididament cap a la seva llibertat, cal retenir la mirada sobre la resta dels Països amb qui compartim llengua, cultura i nació, encara que les circumstàncies de cada territori siguin singulars i no sempre prou favorables.
A dos de val és l’expressió que es fa servir al joc de pilota -tan arrelat al País Valencià- per a expressar quin dels dos competidors és el millor. Qui era millor, l’Ovidi o Fuster? Ambdós, en els seus camps respectius, han estat insuperables, tot i la marginació que el d’Alcoi va patir els darrers anys de la seva vida, superada post mortem amb escreix.
El 1993, l’Ovidi va dir Fuster: va recitar versos d’un autor que se’ns ha transmès sobretot com a assagista i ideòleg orgànic i pancatalà col·lectiu. En va quedar l’enregistrament i, durant anys, Paco Muñoz –retirat fa poquet dels escenaris, però actiu, valuós i compromès com sempre amb la seva terra- va guardar la idea de fer un disc d’aquella actuació fusteriana de Montllor al cinema Goya de l’Olleria (la Vall d’Albaida), on fa pocs dies també s’hi ha presentat l’emblemàtic treball [http://youtu.be/5OoJdXUrsSE].
Les col·laboracions per aconseguir l’objectiu han estat inestimables. Singularment, la del bandautor Albert Ortega “Bertomeu”, fill d’Enric Ortega, l’enyorat membre d’Al Tall. O la de l’activista cultural Josep Albinyana, membre del col·lectiu l’Olla i un dels organitzadors dels actes del 1993 i també del que veieu al vídeo.
L’Albert ha embolcallat amb músiques noves -i trobo que molt hàbils- els recitats ovidians dels poemes de Fuster. Amb les intervencions -destacades i significatives- de noms de l’escena musical valenciana d’avui: Hugo Mas, Batà, Rapsodes, Rafa Xambó, Bajoqueta Rock, Pau Alabajos, Obrint Pas, Lluís Miquel, Eva Dénia, Empar Torres, Carraixet, els Ovidi Twins, Dani Miquel, Sva-Ters, Andreu Valor i els propis Paco Muñoz, Albert Ortega i Al Tall.
O sigui, tradició i novetat, continuïtat i compromís, com a simbòlics homenatges als respectius llegats de Joan Fuster i d’Ovidi Montllor -i també de Paco Muñoz, d’alguna manera. Entre tantes misèries valencianes, resten i perviuen portes obertes a l’esperança, que és com dir al futur.
I cal ressenyar les ajudes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, des de Catalunya, de la Fundació Lluís Carulla, així com d’un seguit -tot i que, idealment, n’haurien de ser molts més- d’ajuntaments valencians.
No puc acabar el post sense reproduir -dels poemes que apareixen al disc- una estrofa de l’Homenatge a Ausiàs March, un altre valencià insigne:
“En tu respon, revoltada, la nostra
mateixa sang, de genolls, estremida
davant la mort, com la teua, i s’exalta
fins a trobar l’abandó, la clemència,
dins els mots purs, pacient, com un somni
empedreït: amb els mots que comencen
sagradament, i s’ajunten i obliden”.
aportar. Pregunta qui presideix la fundació, on són els señoritus Carulla (uns vells coneguts de la indústria de la pornografia, emigrats a Anglaterra per no pagar impostos).
Fots el ridícul, Joan, tu i els sobiranistes sou un residu. Això sí, potser et fot catxondo un creuer. A veure què en diria la senyora Alcaraz.