A la brasa i al caliu

El gener del 2007 vaig començar a escriure aquest bloc. 10 anys, doncs, que han passat volant, perquè el país, i el nostre temps, van que volen. I la meva sensibilitat els segueix… sense arrossegar els peus.

De tot aquest període, en faig un bon balanç. Més des d’un punt de vista personal que no pas col·lectiu. Si no fos que… Si no fos que Catalunya s’apropa cada cop més a la independència, tot i que no estic tan segur que l’obtingui aquest 2017, per molta èpica que ara mateix hi posem. Tant de bo… perquè el que no vull fer en cap cas, això que quedi clar, es posar portes al camp.

En aquesta època, i a través del bloc, us he intentat transmetre, singularment, la passió que cal tenir per la vida i sobretot per les persones. Ni que cregui -gràcies, Júlia– que a voltes es pot sentir força més afecte per un animal que per determinats individus. Per un gat -gràcies, Laia-, per un tigre, per un agaporni o altres mascotes que ens inspiren o ens fan companyia…

Als posts d’A la brasa i al caliu s’ha parlat molt -audiovisuals  inclosos- de música i, en particular, de cançó d’autor. S’ha seguit l’evolució del procés català vers la plena llibertat nacional, des d’uns valors progressistes que són els meus a partir de l’ètica -tant o més que política- del socialisme democràtic, que jo voldria aplicable arreu del món. Si han homenatjat figures de referència en diversos àmbits, sobretot el cultural. S’han ofert un munt de notes de lectura…

També s’han destacat les propietats d’objectes, traces, arts, circumstàncies… que a un li abelleixen. I s’ha posat l’ull crític en tot el que calgués, severament a voltes, però sense insultar mai ningú.

Tornant a la música i la cançó… Darrerament he escoltat sovint diverses versions del gran tema Caruso, de l’enyorat Lucio Dalla https://youtu.be/jcXz9bN7lcY?list=RDjcXz9bN7lcY. I he arribat clarament a la conclusió que no hi ha ningú que el canti amb la veu i la professionalitat inigualables d’Al Bano Carrisi. Barretada total!

Més d’un cop he pensat en tancar un bloc que -ai!- no pot durar eternament. Però no m’hi he acabat de decidir fins que, no fa tant, em sembla que dec haver trobat la fórmula de supervivència: escriure més pausadament, no prestar atenció a tot, perquè des dels blocs no es pot contribuir -ai! a salvar el món, sinó, com a molt, a evitar que es degradi encara més…

De fonts d’inspiració n’hi ha a bastament, perquè la prosa que ens envolta dóna per a molt, i la poesia -com la intel·ligència i la bellesa de les noies que, a la vida, m’han agradat- cal cercar-la sempre. Tampoc no costa gaire, si es té una mica de sensibilitat, s’hi esmerça un cert esforç, es disposa d’un pèl de talent.

En l’entrevista que vaig fer-li el 1980, el gran poeta que va ser -i és- Agustí Bartra em deia, des del carrer d’Avinyó de Terrassa, que “el món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible”. Ara que Trump -com Hitler en el seu moment- ha arribat al poder per via democràtica però sense la legitimitat necessària, implorem a Júpiter -des del meu creixent paganisme, us dic que la divinitat major- per tal que terrible no sigui l’adjectiu que defineixi el món de demà, com ja ho fa, en bona part, amb el d’avui.