De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

14 de novembre de 2021
0 comentaris

Un dinar de 1931.

Tinc la sort de tenir damunt la taula un exemplar del llibre Girona. Menjars de Fires, editat per l’ajuntament de la ciutat i que és obra coral de Salvador Garcia-Arbós i d’altres autors, entre els quals el meu amic i antic veí Abraham Simon. Cada any, acompanyant el programa de fires, es publica un títol de monogràfic caràcter local que entra de ple en el temperament, en la història i en la cultura dels gironins. El d’aquest any toca l’estómac, tal vegada l’òrgan fisiològic més homenatjat en jornades festives.

L’obra repassa l’evolució en la manera d’entaular-se i en la composició dels àpats, parla del Mercat del Lleó com a punt d’abastament, del vermut, dels menús canònics… i s’acompanya de receptaris i d’abundants fotografies, actuals i històriques.

Una imatge en blanc i negre, la que presideix aquesta entrada, és d’aquelles que fa dir que el país és petit, que som quatre gats i que si s’estira un fill apareix tot el cabdell. La foto en qüestió, obra del fotògraf Unal i datada l’any 1931 presenta la família gironina Pinós-Claramunt durant un dinar de celebració a la sala de la casa familiar, a l’avinguda de Sant Narcís, número 8. Vet aquí una família benestant, nombrosa, al voltant d’una gran taula ben guarnida, sobre la qual penja un llum d’aranya que ha representat hores de feina per netejar-lo a consciència. Al fons, dues minyones amb uniforme de festa, tanquen el grup.

Qui era la família Pinós? El cap de casa era el senyor Joan Pinós, que era el productor dels famosos -aleshores- Polvos Pinós: un complement alimentari per al bestiar. en especial per a porcs i per a aus de corral que facilitava un engreix superior. Es barrejaven amb la farinada i s’aconseguia que el rendiment dels animals fos extraordinari. Van ser famosos a la pagesia no tan sols del país, sinó que s’expedien a tot l’estat, envasats en sacs de paper precintats des de les instal·lacions de l’antiga plaça del Carril gironina. A pagès eren molts populars els cartells i fulletons publicitaris de la marca, extraordinaris i buscadíssims, que mostraven porcs ufanosos, ànecs i oques resplendents i pagesos orgullosos de la seva producció. A pagès també, moltes vegades es passava lleuger en qüestions ortogràfiques i s’obviava l’accent tancat sobre la lletra o de la marca i es parlava, popularment, de “Polvus Pinus”: una llicència fonètica de curs legal en aquella època.

A la carnisseria familiar, a la Rambla, establerta l’any 1930 pel meu avi, conservo el record una clienta que venia sovint. S’entenien molt bé amb la meva mare (parlo dels anys ’80): era una senyora de casa bona, trucava abans i feia la comanda per avançat, conduia  ella mateixa un bon cotxe i parava a recollir la compra. Era la senyora Huguet, persona de tracte excel·lent i de maneres elegants. Huguet era el cognom de casada, del seu espòs, però el seu llinatge familiar, natural, era Pinós. Era filla del senyor Pinós “dels Polvos” i havia explicat a la mare amb tota franquesa i humilitat que, de jove, s’havia fet tips i tips de carregar i despatxar sacs plens del potenciador ramader que fabricaven a casa seva. No li havien caigut mai els anells per arrimar-se a treballar en el negoci familiar.

Internet facilita les coses una barbaritat. Una recerca m’ha permès aproximar-me a la senyora Montserrat Pinós Claramunt, que fa uns anys va arribar a centenària i va ser homenatjada per l’ajuntament de Girona. No n’he trobat referències més actualitzades però m’han explicat que ja col•lecciona 104 anys, que viu amb una seva filla i, des d’ aquí, li envio un record i li desitjo molta salut. La senyora Montserrat Pinós Claramunt és una de les mainadetes que apareixen a la meravellosa foto festiva en blanc i negre. És la que comparteix cadira amb un nen, a primera fila. Aleshores tenia catorze anys. Internet facilita les coses una barbaritat i les xarxes socials fan miracles.

Posats a fer volar coloms, si la família era seguidora de l’ortodòxia gastronòmica gironina, podria molt ben ser que la llata que es cruspissin guisada amb bolets en aquella ocasió hagués estat proveïda pel meu avi Manel. Però aquesta ja seria una altra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!