De res, massa

19 de març, diada de Sant Josep, havia estat temps era temps festa grossa. Dia festiu, imprès en vermell als calendaris, assenyalava l’entrada a la primavera. Semblava que a partir d’aquest punt, havent felicitat al pare i menjat crema, els dies s’allargaven, els camps eren més verds i el bon temps s’atansava.
I els que ens dèiem Josep (o qualsevol derivat) erem felicitats i afalagats. De Joseps, Fines, Peps, Jeps, Pitus i Pepites n’hi havia a cada casa: la paremiologia popular bé que s’ha cuidat de fer-ne memòria. Les coses han canviat i, ara per ara, el nom de Josep va pel camí de convertir-se en una raresa. És estranya la criatura a qui s’inscriu (no parlo de batejar!) emb el nom de Josep o de Josefina. Si n’hi ha algun, per molts anys: va pel camí de ser un unicorn rosa.
Tant pel pedregar va la cosa que en un dia com avui em veig en la necessitat de reivindicar-nos. De reivindicar els Joseps i en especial, els Josep-Maries.
Els ‘josepmaries’ ara som l’ase dels cops: ens han pres per cap d’esquila.Per raó del nostre bell nom som motiu d’escarni i de befa. Un ‘josepmaria’ s’assimila a una persona d’escàs progressisme, rondinaire, no gens woke i, segons com, àvida de votar partits conservadors, ni que siguin catalans.
Desconec l’origen etimològic d’aquest etiquetatge vinculat a l’onomàstica. Podia ser una translació del castellà ‘Cayetano’ i de l’ecosistema que l’envolta?
Vull fer onejar la bandera d’aquest nom compost que hem de lluir amb orgull. Per molts anys als Josep Maries, als Joseps en general i una sonora botifarra dedicada als que veurien amb millors ulls que ens diguéssim Kevin, Altaïr o Somerled.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!