De res, massa

A mitjan desembre no hi havia manera de rebre una revista a la qual estic subscrit. Era un fet inusual perquè l’editorial sol ser eficient i puntualíssima, però ja feia dies que veia l’últim número als quioscs i, arribant a casa i obrint la bústia, només hi trobava la fullaraca habitual i les factures dels subministraments. Vaig contactar amb l’editor que em va certificar que el gruix d’exemplars s’havia dipositat a l’oficina de correus en les dates acostumades, però que es repetien les queixes dels qui, com jo, estaven desficiosos esperant la tramesa.

La primera setmana de gener al vaig rebre: gairebé vint dies per cobrir un trajecte intermunicipal de no pas més de quinze quilòmetres.

A casa, d’ençà de la fundació del nostre nucli familiar (llegeixi’s des que som pares) tenim per costum enviar una felicitació de Nadal a familiars i amics. Sempre té el mateix format: de factura casolana, inclou els nostres millors desitjos nadalencs i una fotografia de la canalla. Part del parentiu l’espera, la deixa uns dies sobre el bufet i després la desa: tenen el repertori gràfic de l’evolució de la nissaga.

Aquest any han saltat les alarmes: tot el patracol de sobres es va tirar a la bústia abans de festes i, hores d’ara, encara hi ha qui no l’ha rebut. Avui hem tingut l’acusament de rebut telefònic d’una tieta que acabava de tancar la porta al carter. Sembla que també hi ha hagut un retard considerable en aquestes distribucions.

Tan malament van les coses al noble gremi dels carters de correus? Haurà de restablir-se l’ancestral tradició de les estrenes per veure de motivar-los un xic?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!