Miri, escolti, perdoni, però l’anunci de l’actual campanya de reciclatge de deixalles que apareixia aquest matí als diaris em sembla una poca-soltada.
Diu que amb llaunes reciclades som capaços de fer motors de cotxe i peces de bicicleta. I bens negres amb potes rosses. No sé pas de quins cotxes parlen ni de quines bicicletes, però Déu me guard de comprar un cotxe amb cilindres i càrters fets de llaunes de sardines, de cervesa o d’olives farcides recuperats del contenidor.
Segur que hi ha usos molt i molt més creibles que no pas la indústria de la fundició de blocs termodinàmics per a la indústria automobilística.
Siguem rigorosos. No es pot fer el ridícul. Una campanya així, un bunyol com aquest, em recorda aquella anècdota protagonitzada pel Lluís Companys, recollida per Lluís Permanyer al seu deliciós recull d’anècdotes No la saps, aquesta? , Ed. La Campana, 1996.
“Companys, de tornada de França per comprar armament,comentava les indidències del viatge i amb l’aire d’home avesat a fer front als problemes va afegir:
-Jo no parlo gaire bé el francès, però si no recordava com es diu cadira, els deia “sillé” i tot anava com una seda.
Pompeu Fabra, que se l’escoltava amb el seu impenetrable posat anglès, va agafar la pipa amb la mà i va comentar al veí:
-Ja hem perdut la guerra.”
Efectivament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!