De res, massa

M’agraden les cròniques de Joan de Sagarra : cada diumenge obro el diari per la mateixa pàgina –de color de salmó- on publica La Terraza i és el primer que llegeixo.

Al darrera dels seus aperitius i cigars havans, cada  terrassa és una crònica urbana profunda. De què parla Sagarra ? Amagat sota una imatge de jubilat a vegades tendre i a vegades furibund, analitza la ciutat que veu passar a peu de vorera : unes vegades és l’administració municipal, d’altres l’inicivisme, d’altres la situació general del país, però sempre hi col·loca, a manera de tascó, alguna mostra d’una cultura i curiositat enciclopèdiques. Amic de tot allò francòfon, no és estrany sentir-li a parlar de la Piaf, de Brel, de Julien Graq o dels cafès a Saint Germain des Près. Devorador de llibres a un ritme vertiginós, no hi ha autor o novetat que se li escapi. Disposa d’un cosmopolitisme i una carta d’aficions que li permeten tenir opinió sobre Amy Winehouse, les darreres corridas de José Tomás, o els combats de boxa de Gironès d’abans de la guerra.

Té detractors, naturalment. Hi ha qui l’acusa de ser fill de bons collons, com si això podés ser un defecte. És evident que l’ombra del seu pare és present en els articles, però aquesta presència no fa més que enriquir-los i il·lustrar-los. Hi ha qui l’acusa de fer proselitisme i ostentació de tot allò que fuma i que beu. Tampoc és cap novetat. És un estil. Fa quaranta anys, els seus articles del Tele/eXpres recollits a Las rumbas de Joan de Sagarra (Ed. Kairós, 1971) ja parlaven del Bocaccio, de conyacs i de Picons, o no s’estava de confessar : “Hoy, primero de año, me he almorzado un filete de ternera de cuatrocientos gramos, como todos los días …”.

Joan de Sagarra. Diumenge passat el vam deixar camí de Tahití, on va a rodar un documental sobre l’obra La ruta blava, del seu pare. El seguirem amb atenció, en la confiança que el distribuïdor de Jameson a la Polinèsia Francesa sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!