De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

7 d'agost de 2015
2 comentaris

L’estadi Fonalleras.

Els germans Fonalleras són un xic més grans que jo. En Josep M. ho és sis anys i em penso que en Jaume, tres. Pel fet de ser de la mateixa edat que la Mariàngels i d’haver jugat junts de petits, puc afirmar que els meus peus han trepitjat la gespa del camp de futbol que els Fonalleras tenien a la sala d’estar del seu pis a la Rambla de Girona, a la mateixa escala que la meva família. Erem veïns.

No els havia vist jugar cap partit: quan jo pujava (o baixava) a jugar amb la meva amigueta (no puc pecisar si havíem jugat a metges però sí a químics), els dos grans ja eren nanos més fets, que anaven als Maristes, carregats de patins i estics d’hoquei. Alguna estona de jocs potser sí que havíem compartit tots quatre. Tenien un joc (Operación rescate) apassionant. S’hi havia de donar corda i calia salvar els astronautes de la seva càpsula enmig de l’oceà, des d’un helicòpter. Ens supervisava la seva àvia Flora, que moltes tardes rebia la visita de la senyora Lola Nonis. A vegades, a mig joc, apareixia la seva tia Maria, casada amb en Fèlix Farró, un antic mite gironí del futbol. Sota el pis dels Fonalleras (un principal) la meva mare despatxava bistecs de culata de vedella i probablement el meu pare elaborava una perolada de greixons. Al pis de sobre, la bateria d’assecadors de cabell de la perruqueria Palou enllestia tot de caps de senyora permanentats i tenyits de ros. Entre les nostres famílies hi havia una aliança tecnològica no escrita: ells tenien televisor i nosaltres encara no. Em convidaven a berenar i a veure Los Chiripitifláuticos sortint de l’escola. Nosaltres teníem telèfon i ells no. Era usual haver-los d’anar a buscar perquè els demanaven d’una conferència des de Banyoles o d’Abu Dhabi. Al cap de poc, el meu pare va comprar una tele Philips per veure el combat Frazier-Cassius Clay. El telèfon encara va trigar uns anys a instal·lar-se a casa dels veïns.

La Rambla de Girona dels anys seixanta que apareix a La sala d’estar és un camp de futbol ja no existeix. El decorat, d’alguna manera sí, però no pas els protagonistes. Els seus pares, els meus, els seus avis, els meus… Queda en Jordi Dalmau, el meu oncle, el pessebrista que manté la passió pels diorames però ja no els exposa a la vidriera de cap carnisseria. Els botiguers, els llogaters dels pisos… Tot ha canviat. És per això que un llibret com aquest és una injecció de nostàlgia i evocació en petit format gironí. L’exhumació de records que en Josep M. Fonalleras ha posat en marxa té una energia ressuscitadora. És un llibre que fa excel·lent parella amb Ciutat petita i delicada, d’un altre ramblista, Jaume Ministral (Lartsinim), nascut a la mateixa vorera uns metres més amunt.

L’univers de la Rambla i l’Argenteria de Girona ultrapassa el món local. Ja és patrimoni universal. Per això, aquest llibret (136 pàgines delicioses, passa xuclant) és indicat tant pels gironins titulars com pels visitants que envaeixen la ciutat per Tots Sants, a la primavera, i sempre que hi ha ocasió. Això sí: hi ha una dreta i una esquerra de l’Onyar. Ribes perfectament delimitades i caràcters molt perfilats. Nosaltres som de la dreta. Som de la Rambla.

  1. Magnífic apunt, company Sansalvador.
    El llibre és una petita meravella i així ho vaig dir quan vaig fer les meves recomanacions de Sant Jordi.
    I en aquesta mateixa col·lecció de memòries de petit format et recomano una altra perla (aquesta de l’any passat): “Sa meu mare”, de Pau Riba.
    Un seguit de deliciosos i emotius records situats, en aquest cas, a Cadaqués.

    1. En Josep M. Fonalleras ens va dedicar el volum el dia de Sant Jordi a la tarda en plena Rambla, just davant de casa. Abans d’anar a dormir ja me l’havia cruspit per primera vegada. Una meravella.
      Molts records!

Respon a jotajotai Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!