De res, massa

Quan tenia setze anys, els meus pares em van comprar una Vespa 75 cc. Primavera. Era la moto del moment, funcional, pràctica, de consum moderat. Va costar cent setze mil pessetes.

Hi havia altres motos que em tiraven : la Bultaco Streaker, la Montesa Crono, la Derbi Sport Copa … però a casa amb la Vespa es van plantar. Ja em va estar bé. La Vespa fou un premi a les bones notes de l’institut, fou una recompensa per treballar de franc pel negoci familiar, fou un conjunt de moltes coses. 

Era la moto per anar a l’universitat (a l’institut encara hi aniria a peu), per fer les primeres escapades a la costa, per assistir a les primeres concentracions i per anar a comprar el Sólo Moto cada setmana.

Vam ser inseparables durant tres anys, fins que la meva afició pel motorisme em va empènyer cap a una moto que  portés el dipòsit al mig de les cuixes. Aquesta ja és una història per un altre dia, però la Vespa fou venuda de segona mà per vuitanta mil pessetones.

Avui, la Vespa Primavera torna a ser una moto de moda. Se’n recuperen, d’aquella època, totes les que es pot. Moltes, s’engeguen al primer cop de pedal. Uns repassos a la planxa, potser una capa de pintura i a córrer. Les ciutats tornen a veure circular aquelles petits scooters amb les quals tanta gent que ja passem dels quaranta vam aprendre a anar sobre dues rodes.

M’explica el mecànic que se’n paguen quartos : d’una Vespa Primavera en un estat raonable se’n poden pagar tres mil euros ! Voleu dir que això no serà una altra bombolla, com la immobiliària ?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!