De res, massa

Va haver-hi l’època -gràcies a Déu superada- dels dissenyadors d’etiquetes de vi amb pretensions imperials. Era molt corrent que ampolles de Rioja o de denominacions castellanes anessin carregades de lletra gòtica, escuts, daurats i tota mena de faramalla rància. Semblava que era la manera d’entrar pels ulls: ara tothom en fugiria a quatre peus junts, d’ampolles com aquelles.

Va arribar molt més tard la tendència que va imposar-se a les etiquetes dels grans vins del Priorat. D’una sobrietat i elegància exquisides, s’agermanaven perfectament amb el contingut. Potser anaven en la línia dels grans vins francesos, poc permeables als canvis d’imatge segons el pas del temps.

Ara i aquí (i quan dic aquí diré, per extensió, tota la península) estem vivint unes anyades amb proliferació d’etiquetes imaginatives, curioses, fins i tot estranyes. “El perro verde” és un vi blanc molt bo, ben fred. “Cojón de gato”, “Cap de ruc”, “Pere Punyetes”, “Babalà”, “Espiadimonis”, “Tocat de l’ala”, “Orellut”, “Merluzo”. N’hi ha que arriben a l’insult sense cap tremolor: “Cabró!”. Vejam qui la diu més grossa. Seguim sense inventar res, perquè ja fa anys que vins “del nou món” (californians, d’Oregon, australians, sud-africans…) juguen la carta imaginativa per espigolar el seu lloc al mercat vinícola internacional.

L’altre dia ens van obsequiar amb una ampolla de vi blanc que va ser degollada ipso facto entre bons companys. Se’n diu “Tot pagat” i, tal i com consta a l’etiqueta, és una evocació de la cèlebre sentència del filòsof Pujols. El vi no val gran cosa (per dir-ho de manera generosa), però com que va ser un regal no hi ha res a dir.

És aquest el vi del nostre futur nacional? Som a punt d’arribar al moment de poder anar pel món i, pel sol fet de ser catalans tenir-ho tot pagat? Si més no, aquella ampolla va venir de franc: un bon indici.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!