De res, massa

Espero poder seguir veient-ho. I llegint-ho. Perquè Jordi Masó creix, creix i creix a cada recull de relats que publica. Aquest Jo això ja no ho veuré (Males Herbres, 2026) és un monument a la distopia, a la ironia i a l’absurd, amb un domini de la narrativa i dels recursos que provoca admiració.
És la lectura que més m’ha enganxat d’aquest estiu i em sembla del tot necessari poder-ne fer difusió i recomanació.
Vuit relats i una tanda d’agraïments desconcertant, tècniques i formats narratius innovadors ens plantegen que el futur ja és aquí. Veiem com el món dels transplantaments d’òrgans ha fet molts passos endavant, com la data de jubilació pot arribar-nos de manera contundent, presenciem un reportage televisiu sobre l’adopció digne del 30 minuts d’allò que se’n deia TV3, serem presents en un nou model d’estructurar famílies i asssitirem a l’Apocalipsi. També llegirem les cròniques d’un degustador de ciberprostitució i serem convidats de pedra d’un dinar de Nadal inoblidable. I seguirem el dia a dia d’un influencer hiperactiu (i hiperdopat) per mitjà d’una xarxa social odiosa.

Jordi Masó és escriptor i pianista, per fer-li un currículum de dues paraules. No desafina mai.

Segur que no heu vist cosa igual i espero que, per molts anys, podem seguir veient-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!