De res, massa

No diu res de bo al meu favor, però faig saber que la pila de material literari de la meva llibreria s’ha reduït de dos centímetres: el gruix exacte de Dies de frontera, la novel·la de Vicenç Pagès Jordà guanyadora del premi Sant Jordi 2013, editada per Proa.
Vaig tard i en sóc conscient però els meus hàbits de lectura (i no parlem dels d’escriptura) passen per una temporada trista i desestructurada. Tenia la novel·la disponible d’ençà de la presentació a la Llibreria 22, ben reculat el 2014, amb una dedicatòria que l’autor m’hi féu, armat d’un estri de traç negre i gruixut.
M’agraden els assajos, les novel·les i els contes de Vicenç Pagès, i els seus apunts literaris, rics, eminents i brillants. Em trobo molt còmode llegint les seves novel·les ambientades en llocs familiars i aquesta n’és una. Com Els jugadors de whist, bona part de l’acció passa a Figueres i a l’Empordà.
Com a Els jugadors de whist hi ha molt bones pàgines de metaliteratura (llistes, transcripcions de Whatsapp, perfils de protagonistes…) i vells coneguts que piquen l’ullet: no costarà trobar-hi en Mauri, en Recasens o el propi Castell de Sant Ferran amb aqüeducte inclòs.
Dies de frontera és una sola novel·la o n’hi ha diverses? Capítols brevíssims, personatges molt ben dibuixats, principals i secundaris, i una mirada molt minuciosa cap als detalls quotidians fan d’aquesta peça un teixit literari irresistible. És una novel·la d’amor, però també de desamor i de viatges, una guia de turisme i una de bars de nit i moltes coses més.
Gràcies, Vicenç. M’ha costat posar-m’hi però no he pogut deixar-la fins al final. Obert, naturalment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!