De res, massa

Alguns diaris, aquests dies, dediquen una pàgina al centenari del bateig de la costa gironina amb el nom amb la qual se la coneix universalment.

Quants racons queden, d’aquella costa original, que no hagin estat víctimes dels més impressionants disbarats urbanístics ? Podem citar-ne uns quants : Cala S’Alguer, el Cap Roig, Cala Pedrosa, el Cap de Creus … Després, com si d’una mena de segona divisió es tractés, podríem parlar de llocs on, malgrat el creixement i el turisme, s’hi ha tingut un cert seny i consideració: Cadaqués, el Port de la Selva, Tamariu, les cales de Begur … Els exemples de massificació,  turisme en plan industrial i formigó pel broc gros no cal ni citar-los. Els portem a la memòria, com qui arrossega una càrrega perpètua o com qui llueix un tatuatge d’aquells que no es poden esborrar.

La meva mare em descrivia la Platja d’Aro de quan només hi havia sorra i pinedes, de quan hi anaven amb bicicleta des de Santa Cristina i, en l’únic establiment del lloc, hi prenien un refresc, un descobriment, una novetat acabada d’aparèixer -vinguda a remolc dels primers turistes estrangers- anomenada Coca Cola.

Furgo en la meva memòria i els records més antics que aconsegueixo treure del disc dur són les anades i vingudes a la costa amb el Dyane 6 familiar i aquells  rucs dels càntirs, que anaven -carregats com “burros”- oferint terrissa de platja en platja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!