De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

15 d'abril de 2010
Sense categoria
3 comentaris

Al telèfon.

Si no fos que sóc un exagerat, hauria de començar a preocupar-me. A vegades tinc la sensació que paeixo molt malament els avanços en el món de la comunicació i que l’allau de tecnologia, mitjans i dispositius dels últims anys en realitat ha representat que a cada bugada perdéssim un llençol. Els sistemes de comunicació virtuals i cibernètics n’han desplaçat –de manera irrecuperable- d’altres que havien funcionat admirablement anys i panys. És la llei de l’evolució de les espècies : un invent en relleva un altre i anar fent. I a esperar que el bon ús que se’n faci supleixi amb escreix la pèrdua que representa l’arraconament del vell.

Posem per cas la correspondència física: el correu, la saca del carter. Feia gràcia –o ràbia, segons- arribar a casa a l’hora de dinar i trobar-hi tot de sobres. Hi havia els del banc, hi havia publicitat, hi havia factures, però de tant en tant rebies una carta d’una amistat, d’un parent o d’algú que s’havia molestat a escriure uns mots en un paper, encabir-ho en un sobre, llepar un segell i dur-ho tot plegat a una estafeta de correus, o dipositar-ho en una bústia. A mesura que es va anar implantant el correu electrònic, la circulació epistolar en paper va minvar a marxes forçades. Es conserven les felicitacions de Nadal i gràcies : la resta ha passat a la història. Els bancs, per part seva, també s’han apuntat a la moda del bit i aquells sobres blancs plens de rebuts, comprovants i extractes que enviaven (cobrant-ne les despeses) han acabat com una pilota a la teulada del client, que es veu convidat a descarregar-los i imprimir-los, amb despesa de tòner i paper si els vol conservar físicament. La disminució de la correspondència física pot tenir altres conseqüències : l’ofici de carter es pot acabar com el rosari de l’aurora i les activitats filatèliques poden quedar equiparades al col·leccionisme de fòssils.

 

La pitjor digestió, però, la faig en el camp de la telefonia. D’ençà de la generalització massiva dels telèfons mòbils, la trucada telefònica ha perdut la dignitat i la solemnitat que alguna vegada havia tingut. És tan senzill dur el mòbil a la butxaca o al sarró i treure’l un moment per dir qualsevol fotesa o per enviar un SMS ple de lletres K i de paraules tallades, que el nombre de conferències que es fan al cap del dia és impressionant. Una telefonada és la cosa més vulgar del món: ja no importa trucar a casa d’algú a les onze de la nit, contravenint les més elementals normes de civisme. Tenim el telèfon tan a mà que trucar és instintiu: és com respirar.

 

És en el camp de la telefonia on trobo que els costums i els comportaments s’han emborderit més i on hi ha la major abundància de llençols perduts. El súmmum són les trucades a desora de les teleoperadores que volen vendre serveis, sota pressió comercial tremenda, i que no respecten ni hores de l’àpat ni horaris de descans. Aquestes  intromissions  en la privacitat  – i  la manera d’obtenir dades personals – …   ¿ qui les supervisa ? De manera curiosa, bona part d’aquestes trucades provenen de serveis comercials de companyies telefòniques, que haurien de ser les primeres interessades en vetllar i mantenir la dignitat i l’honorabilitat del servei que presten.

 

A la feina rebem moltes trucades cada dia. Moltíssimes. A l’atenció telefònica cal dedicar-hi bona cara i bona predisposició a atendre amb empatia a qui es troba a l’altre costat del fil.  Però si algun dia acabo amb una llaga a l’estómac serà per culpa d’aquells que, en el moment que tu despenges i contestes amb un “Digui’m”, un “Mani’m” o un simple “Si ?”, ells, sense indentificar-se, ni saludar, ni encomanar-se a ningú t’engalten un desagradabilíssim  “Amb qui parloooo? “. O d’aquells altres que, mentre atens de manera circumstancial un telèfon assignat a una companya, despenges tu, amb la teva veu d’home, greu i ronca i et diuen, d’aquella manera tan extraordinàriament graciosa : “Conxita ? Ha,ha,ha ! Tu no ets la Conxita !”

  1. O no l’agafo o el penjo directament. Se m’ha acabat la paciència. A la que veig un número que no conec o llegeixo oculto, penso, fora!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!