De res, massa

Avui, primer de juny, dilluns de Pasqua Granada i dia de festa local,  hem fet el primer repàs fora de casa d’ençà del dia del confinament. Fins aleshores, per raó de feina  jo dinava gairebé cada dia  en llocs diferents: restaurants de carretera, fondes de poble, una casa de menús a ciutat pròxima al despatx… Us seré  franc i confesso que tenia moltes ganes de poder fer un àpat fora. Un àpat, àpat: no hi compto un parell de tallats  presos al vol en terrasses obertes ni una petita queixalada a mig matí d’una jornada de treball presencial. Ha representat un fet tan extraordinari que penso que cal aixecar-ne acta.

Per qüestió familiar ha calgut anar a l’Empordà i ens ha tocat l’hora de dinar fora de casa. El que fins fa pocs mesos era una cosa tan banal i quotidiana, ara ha agafat una dimensió desconeguda. Primer: assegurar-nos que un local de menús diaris fos obert (avui era el primer dia que alçaven la persiana!) i que tinguéssin taula (la normativa de separació és estricta i en la situació actual ja no funciona allò de l’arribar i moldre). Després, tot de novetats funcionals: no hi ha full de menú a la taula, però hi ha unes pissarres amb les propostes escrites amb guix. Poca cosa per triar, l’oferta és esquifideta.  Ja ens en fem el càrrec: el primer dia és el primer dia i no se sap quina resposta hi haurà per part del públic i si hi pararà gaire gent. Res a veure amb l’oferta habitual i la varietat de la casa: només tres primers i uns pocs segons, a la brasa. A les dues en punt ja hi havia cosa exhaurida. Detalls: han desaparegut els sitrells d’oli i de vinagre. Les dosis d’amaniment les ofereixen en sobrets de plàstic individuals que costen un colló d’obrir. Igualment passa amb la sal i el pebre: es presenta en uns minúsculs potets de plàstic d’un sol ús. Hi haurà un augment en el consum d’embalatges i envasos de plàstic que no ens en sabrem avenir.

El personal de servei va cobert amb màscara quirúrgica i costa fer-se una idea de si qui et porta l’amanida està de filis o no. Essent el primer dia, hem pogut constatar que hi havia il·lusió i ganes, moltes ganes de treballar. Amb les distàncies reglamentàries vigents,  entre taula i taula s’hi poden ballar valsos. Nosaltres érem tres de colla, però una taula de més de quatre ja no és admesa.

Hem dinat de manera passable: no volíem cap mena de sofisticació gastronòmica i hem fet el fet. Ara bé, la “nova normalitat” ens ha fet desviar molt de la ruta que portàvem fa uns mesos. Costarà recuperar la franquesa en el tracte, la proximitat amb els veïns de taula. Caldrà un esforç per part de tothom: dels comensals i dels fondistes. Caldrà que tothom recuperi la confiança. Els uns a tornar a sortir de casa i acceptar escenaris diferents; els altres a normalitzar l’oferta i a obrir en condicions. Normalitat en l’oferiment de menges, disponibilitat de plats, varietat en les propostes. Sembla -i no és gens estrany- que primer vulguin veure-les a venir. Cal que vagin posant tota la carn a la graella a mesura que es pugui.

Aquests primers dies no us feu il·lusions. En tot els que son àpats de circumstàncies no  poseu el llistó gaire amunt, ni en cases de solvència contrastada. I per tot el que han de ser sortides a menjar a fora festives,  lúdiques o de celebració, tant se val esperar unes setmanes més. Que el rodatge i la desescalada els facin uns altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!