Records de Caroll’s.

A finals de la setmana passada es va  morir Stanley Bouana. Era un dimoni de la Costa Brava, una d’aquelles persones que va contribuir -per bé o per mal- a elevar aquest tros de marina a la categoria de destinació turística destacada. Amb base a Platja d’Aro, especialment durant les dècades dels seixanta, setanta i primers vuitanta, dissenyava un model de vida nocturna que té poc a veure amb el que n’ha quedat quaranta o cinquanta anys més tard.

Va ser patró de dos establiments noctàmbuls de renom. Primer, el Paladium, edificat sobre el que quedava de la Casa Vella, un dels primers clubs al terme, capitanejat en primera instància per Josep Tarrés, gironí singular. El 1977 va obrir Caroll’s, dins la vila, una discoteca amb vocació més jove.

Jo no he estat mai un discotequer en sentit estricte però sí que des dels meus disset o divuit anys fins als vint-i-pocs, Caroll’s va ser una referència. Era una destinació habitual dels de la nostra colla, en una època en la qual sortir de discoteca no tenia res a veure amb el que representa ara.

Caroll’s era un disbarat: estava situat en un soterrani. Hi devia haver les preceptives sortides d’emergència però gràcies a Déu nostro sinyor que no es van haver de fer servir mai. Hi havia qui hi anava els dissabtes a la nit, però nosatres erem més d’anar-hi els diumenges a la tarda. Diumenges a la tarda a la discoteca, sí, havent dinat! Hi entràvem de clar i en marxàvem a una hora prudent, sobre les 10 de la nit. L’endemà calia treballar i anar a la universitat. El local deuria tancar, els diumenges, no més enllà de mitjanit.

Hi solíem anar amb algun dels companys que ja tenia cotxe: amb un Dyane, amb un 127, amb un R7, amb un 850, amb un R12… O en moto: la Vespa o  la Yamaha 400 hi van fer molts bons viatges. Hi havia un grup selecte de motoristes de cafè que ens hi trobàvem: destacava l’Edu, que tant aviat anava amb la seva Impala o amb l’Honda 750 i sempre acompanyat de la seva petaca de whisky a l’infern de la caçadora de cuiro.

En aquella època en els locals festius s’hi fumava, i molt: volia dir arribar a casa amb la roba empudegada de fum i nicotina. Jo fumava Ducados, però hi havia un predomini i un predilecció pel tabac ros. I s’hi bevia, amb poca sofisticació, això sí. Era l’època dels gots de tub que servien tant per a cuba-libres, per a gin-tònics, per a vodkes amb llima i per una combinació insòlita que mai em va atraure: Cacao Lat amb conyac!

La cabina del discjòquei era oberta i volia replicar un automòbil Rolls-Royce: al que volia ser el morro de l’auto hi lluïa un radiador de la marca, amb la figureta alada de l'”Esperit de l’èxtasi”. S’hi punxava molta música disco afroamericana, tal com tocava a l’època, barrejada amb algun estirabot de movida madrilenya. De música pop en català, ni rastre, ni idea, ni coneixement.

La figura de Bouana era mítica. Tothom sabia que era el patró, que venia d’una vida empeltada d’aventura internacional, que havia estat un ballarí de cinema important, que s’havia mogut en cercles artístics i cinematogràfics francesos.

Ara que falta, només ens queda desitjar-li que dansi en pau.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *