De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

27 de desembre de 2017
0 comentaris

Si l’era o no l’era.

Avui a l’hora de dinar, en un restaurant de l’Empordà, m’ha semblat veure una gran dama de les lletres catalanes. Qui diu catalanes diu europees, perquè el gruix de la seva feina l’ha ocupat la traducció.

Jo m’havia acabat l’ensalada russa i esperava el lluç a la planxa. En aquella casa els dies de fener hi fan un menú molt sensat i ben aparellat: onze amb cinquanta. Fullejava el diari i l’he vista passar pel meu costat. Ha estat un pas fugaç perquè ja havien passat comptes a taula. S’han acomiadat en general i han agafat la porta per marxar. Les ulleres d’a la vora m’han distorsionat la primera visió, però -fora ulleres- crec haver-la reconegut.

Estic segur que era ella: cabells d’un ros blanquíssim, menuda i de somriure franc. Em queda la recança de no haver-la escomès, d’haver-li desitjat bones festes i d’haver-li fet saber de manera personal i directa que amb la seva traducció d’una de les grans novel·les europees del segle XX em va proporcionar llarguíssimes estones de rialles i de felicitat. Un altre dia serà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!