Lleuger d’equipatge.

Tres samarretes, tres pantalons, dos calçotets, dos parells de mitjons i dos més de sabates, un portàtil, un iPad i una bossa de plàstic amb 4.000 dòlars en bitllets de 2. Quinze coses. Un estrafolari gurú americà del món de l’autoajuda  assegura que va desprendre’s de tots els seus béns i només amb aquests quinze és capaç de viure, hostatjant-se a casa de coneguts o en apartament d’Airbnb. No el conec de res, però sé perfectament com l’hauria definit el meu avi Manel: “Un torracollons!”.

Avui venim d’acomiadat el meu sogre. Va morir abans d’ahir. Feia tres anys mig que vivia en una residència d’ancians. El seu estat de salut no el permetia estar-se a ca seva. Ha estat víctima de la més cruel de les malaties, ampliada i agreujada amb tota mena de complicacions físiques.

Alguna vegada, anant-hi de visita, havia donat una ullada al seu armari. No hi tenia gaire res més que l’americà aquell: dos parells de pantalons, calçotets i samarretes, poques camises i jerseis, unes sabatilles, un parell de pijames, sabó, colònia, una pinta… No li calia res més que l’atenció amb què el cuidava el personal del geriàtric i l’escalf que érem capaços de donar-li la seva muller, les seves filles o els néts durant les visites. Un equipatge ben lleuger.

La malaltia del meu sogre també l’ha fet deixar la vall sense cap mena de sobrepès al farcell de la  memòria, ni tan sols amb el mínim equipatge de cabina. Ha emprès l’últim viatge amb la bossa buida de records.

La vida. La vida, que sempre acaba disparant amb foc real.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *