De res, massa

Mireu si ha arribat a parlar la premsa local gironina de l’enderroc del quiosc de la Gran Via Jaume I que fins i tot Quim Monzó va dedicar-li la columna d’ahir a La Vanguardia. Des de finals de setembre hi ha cessat l’activitat, està tancat i barrat i sembla imminent el seu desmantellament. En poques setmanes aquell espai de vorera quedarà net i diàfan. Els cotxes podran accedir als aparcaments d’Eiximenis i d’Anselm Clavé amb tota la seguretat i comoditat que l’ajuntament reclamava. Els veïns podran llegir les publicacions digitals a ca seva, amb tota comoditat, ja que -segons l’ajuntament- fornir el públic de periòdics en paper és una necessitat desvirtuada.

El quiosc de la Gran Via era davant per davant del Grup Escolar Joan Bruguera, on vaig cursar l’EGB fins als catorze anys, amén del pas previ pel parvulari del centre. A la mateixà mà del quiosc hi havia el sinistre Govern Civil de l’època, i una botiga d’accessoris per a cotxes -Can Muntasell- on sovint badava mirant l’aparador ple de fars antiboira, silenciadors de cursa i un spoiler de Renault 5 Copa que em tenia el cor robat. Anys enrere, a pocs metres del quiosc de premsa n’hi havia hagut un altre de begudes, llaminadures i entrepans. Va ser el primer lloc de la vida on vaig veure sucar pa amb tomata amb una brotxa de pintor.

Quan anàvem a EGB el quiosc de premsa el regentaven dues senyores grans. Hi venien la premsa de l’època. Tallava el bacallà Los Sitios (Diario del Movimiento en Gerona), i La Hoja del Lunes, que només sortia tal dia. Hi havia premsa esportiva, els desapareguts Dicen i El Once. Gran profusió de publicacions infantils, encapçalades pel TBO i l’escuderia Bruguera; l’omnipresent TP, revistes del cor del franquisme… En Salavedra, que en aquella època ja feia anar una Bultaco Sherpa, hi comprava el Solo Moto quan tenia quinze o vint duros a la butxaca. Aquelles senyores grans feien cara de monja i, de fet, posaria la mà al foc que en la gestió del quiosc hi havia  connexió amb alguna congregació religiosa. El dia de la distribució, remenaven grans paques de Mundo Cristiano, una altra capçalera d’aquell temps.

A l’escola hi havia un mestre de quart curs i professor de música: el senyor Salvador Dabau. Ens feia classe a la imponent aula musical, equipada d’un piano i pissarres amb pentagrama. Portàvem el compàs de quatre amb la “mà de donya aranya” i ens explicava la història d’Isaac Albèniz i de Granados. El senyor Dabau, compositor de sardanes i d’havaneres, portava perruca i una vegada, tocant el piano i amb l’auditori ple, li va caure amb gran estrèpit de rialles per part de la cruel jovenalla.

Hi va haver una època, calculo que entre sisè i setè, en què l’horari de tarda s’havia de reforçar i el centre devia anar curt d’efectius. Calia omplir una part de l’horari lectiu d’aquells bordegassos (aleshores el Bruguera era un col·legi només de nens) i es va tirar d’una solució salomònica: s’ocupava de nosaltres el fill del senyor Dabau, Lluís, que ens feia repassar matèries o ens explicava alguna assignatura lleugera. Aquest pedaç va durar el que va durar fins que el jove Dabau va ser substituït per ella.

Ella no era ni més ni menys que la muller de Lluís Dabau, la jove del veterà mestre Salvador Dabau. S’ocupava de nosatres una hora a la tarda. Dibuixàvem, acabàvem treballs, repassàvem de cara a l’examen… Era una jove d’uns trenta anys, rossa, guapíssima i tan ben proporcionada…: un raig de llum enmig d’un claustre de mestres sexagenaris, alguns d’excombatents a la División Azul, alguns amb aquell bigotet franquista tan ben retalladet, amb aires d’Alfredo Mayo. La irrupció d’aquella jove rossa va ser una nova tan gran entre nanos de dotze o tretze anys que va causar un impacte fora de mida. És segur que en molts somnis d’adolescència d’ex-alumnes del Bruguera hi haurien aparegut passatges de la novel·la Elogi de les dones madures, d’Stephan Vizinczey. Segurament va ser l’input femení més potent que vam tenir, grandiós, tal vegada el primer, fins que vam deixar el centre per anar cap a l’institut o cap a la formació professional. Ras i curt, anàvem locus amb una presència femenina que fins aleshores només existia al parvulari, amb les tres o quatre senyorasses que es cuidaven dels caganers i que, per descomptat, no tenien res a veure amb la nostra.

Aquestes substitucions, aquest reforç escolar, va anar minvant. Calculo que entre setè i vuitè es va deixar de prestar i la jove rossa va desaparèixer del centre però no va anar a raure gens lluny: les senyores grans que gestionaven el quiosc del Mundo Cristiano van jubilar-se o el van traspassar o hi va haver algun canvi de titularitat. Va agafar-nes les regnes la família Dabau, que ha estat la que ha estat al peu del canó fins ara. Primer en Lluís i la jove rossa, després -una vegada jubilats aquests- el seu fill. La jove rossa va deixar de vigilar-nos a classe i vam passar a vigilar-la nosaltres des de la finestra de la classe que donava a Jaume I. Entrant al col·le o sortint-ne, ella sempre era allà.

Ni jo ni cap altre company en vam saber mai gaires dades: era tan sensacional que no calia saber-ne res més. Ara, per la premsa local, hem sabut que es diu Dolors Vilà. Per a aquella generació del Bruguera (“los del Bruguera somos la pera, viva la madre que nos parió”), sempre havia estat -senzillament- La Dabau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!