Omnipresent Monzó.

Per no dir que és la primera, una de les primeres coses que faig cada matí és llegir la columna de Quim Monzó al diari. El dia que la publica, és clar, perquè ni diumenges ni dilluns hi apareix. Fa festa. Ni en tot el mes d’agost. Fa vacances. Els diumenges hi ha una bona compensació: la columna “Seré brevé”, al suplement Magazine de La Vanguardia.

Diumenge passat vaig atacar-ne la lectura. Explicava que sovint és molestat a casa seva, quan és al poble, per grups de joves que “apatrullen” la població a la recerca de veïns que els proveeixin d’articles per poder completar amb èxit la gimcana que els han preparat els monitors del campament. És absolutament cert: els meus fills han acampat vora el riu que passa per aquell bonic poble. És absolutament verídic que els monitors tenen una flaca per programar gimcanes i que els vailets ronden pels carrers buscant col·laboradors. El noi i la noia de casa inclosos.

Amb el diari paït, vam agafar el cotxe i vam dirigir-nos a Sants. El nostre fill gran s’instal·lava en un pis d’estudiants i l’endemà començava el curs universitari. Calia fer el trasllat de fato, acabar de fer algun petit muntatge i deixar-lo acomodat de manera raonable. Jo encara no havia estat al nou piset, però en sabia l’adreça: carrer Violant d’Hongria reina d’Aragó. Una vegada descarregades maletes, motxiles, i caixes de cartró  va tocar anar a buscar aparcament. Voltant illes de cases, vaig constatar amb sorpresa per la coincidència que, perpendicular a Violant d’Hongria hi ha el carrer Tenor Masini on de jove havia viscut… el gran Monzó!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *