Pomes del ciri.

Resulta que a casa de la meva tia hi ha una pomera del ciri. Fa temps que la van plantar i quan l’anem a visitar no baixem mai a l’hort, però aquest dia en tenia una fruitera ben proveïda sobre la taula del menjador i no em vaig estar de fer-li la gorra. Feia més de vint anys que ni en veia ni en podia menjar.
Les pomes del ciri de cap manera no són la poma de la Blancaneu. Són lletgetes, irregulars, farinoses, però dolcegen i són gustoses; i tenen l’encant d’allò autòcton, ancestral i rústec. Són les pomes que hi havia al país abans que l’Empordà i el Gironès quedessin coberts de plantacions de Golden, de Granny Smith, de Fuji i de Pink Lady. Són les pomes que menjaven els nostres besavis. Berenar una poma del ciri és com cruspir-se un dinosaure. En pocs anys se n’haurà esborrat defnitivament el rastre.
És una sort que en algun racó encara se’n servi el record. Pomes del ciri, préssecs de vinya, peres de Sant Joan, taronges sanguines, raïm jauminc, caquis… i tantes varietats pròpies que es van perdent. Això sí que seria quilòmetre zero!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *