Pagant el pàrquing.

Vaig a recollir el cotxe que he deixat en un aparacament del centre de la població. Hi han instal·lat un caixer de cobrament automàtic nou. És la primera vegada que el faig servir. Insereixo el tiquet recollit a l’entrada i vaig seguint les indicacions de la pantalla: passo la targeta de crèdit pel lector sense contacte, premo l’opció d’extreure un comprovant de pagament. Apareix corrent un noi des de la cabina de control. El meu vetit fosc, la corbata i el maletí em delaten.
-Perdoni, vostè deu haver de menester tiquet, oi? Ah! Veig que ja el té demanat.
Triga a sortir, es resisteix…
-No pateixi, n’hi puc fer un del talonari, a mà… Però deixi’m que obri la màquina. És nova i a vegades s’encalla.
Obre la carcassa frontal i, efectivament,el meu tiquet s’ha embolicat a la ranura de sortida i no ha caigut al receptacle de lliurament.
-Veu? Ja el tenim!
-Gràcies! Sí, el necessito com a justificant de la despesa.
-Abans de pujar al cotxe, si ha de viatjar gaire, pot anar al lavabo. Són nous, també. Els assenyala amb la mà dreta. I si tingués set, amb aquesta calor que fa, aquí té una font d’aigua fresca. La indica amb la mà esquerra.
-Moltes gràcies. Estic servit d’una cosa i altra.

Feia temps, molt temps, que no trobava una persona tan servicial. Él més corrent és trobar dòbermans.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *