De res, massa

Per qüestió de feina passo una bona estona amb el matrimoni M. Són del poble natal de ma mare i, estirant fils, han associat els cognoms impresos a la targeta comercial que els vaig oferir a la meva nissaga familiar. El país és petit i tothom es coneix. Establim un clima de proximitat que reforça la bona entesa que sempre hi ha amb aquesta parella simpàtica de jubilats.

S’acaba la visita, ens acomiadem i ens emplacem per d’aquí a uns mesos. La senyora ja és gairebé fora del despatx i ell m’agafa el colze reservadament, com si volés fer-me alguna confidència.

-Així… quants anys fa que la teva mare és morta?
-N’ha fet trenta-un.
-La recordo perfectament, de soltera. Era… era… de les més guapes del poble!

En donar-nos la mà i m’ha semblat apreciar una punta d’humitat en el seus ulls, exactament igual que en els meus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!