De res, massa

Per cosa de feina, visito la senyora X a casa seva, un pis vora un passeig marítim. Des de la sala es veuen voleiar les capçades dels pins, fuetejades per la tramuntana. La senyora X és més a la vora dels cents anys que dels noranta, però gaudeix d’una memòria excel·lent i d’unes ganes de conversar que engresquen a fer-li desgranar records d’una llarga vida.

M’explica la seva estada a Llofriu, on va començar a fer de mestra en una escola rural. Que la mare de Josep Pla se l’estimava molt i li duia rams de mimosa. Miro d’estirar el fil planià:

-I al seu fill, al senyor Pla, que aleshores ja era un escriptor consagrat també el va conèixer?
-Ja ho crec! Escrivia molts reportatges a Destino. En aquella època ja s’estava al mas i era molt exigent amb els àpats que demanava a sa mare que li cuinés. Sempre volia manar.
-I vostè, personalment, el va tractar molt? Com era Josep Pla?
-Mira, entre nosaltres: un fresc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!