Per poder fer més passables els interminables deplaçaments sobre rails -tren o metro- no hi ha com un bon recull de contes. El conte és la modalitat literària perfecta, ideal per poder-la compaginar amb una estona de conversa amb companys de vagó, amb una becaina, amb un repàs al diari o amb l’ompliment d’una graella d’encreuats. No només de novel.les de set-centes planes ha de viure un lector. El conte té aquella mida òptima, que no embafa, es fa lleuger i de bon portar i permet ser llegit fins i tot en un trajecte de metro de poques parades.
Sempre miro de dur-ne algun al sarró i Naturalesa humana, de Núria Martí Constans, és una peça que no hauria de faltar en l’equipatge de cap viatger de mitja distància amant de la narració breu. L’autora va guanyar el premi de narrativa Sant Jordi a Sarrià de Ter fa tres anys. En fa un que l’Ajuntament va publicar un aplec d’obres guanyadores del certamen al llarg de trenta anys, on hi anaven inclosos els contes guardonats de Núria Martí. En un exercici de generositat literària, Núria ha ampliat el seu repertori inicial amb d’altres narracions i el conjunt ha vist la llum a primers d’aquest any a través de CCG Edicions, de Girona.
Es tracta d’un parell de dotzenes de narracions ben breus, ben concentrades, poblades de personatges i situacions singulars, extrets de la societat actual. Amb un estil impecable i elegantíssim, descriu situacions sovint quotidianes alhora que inquietants. Es riu sense complexes dels tics i les manies actuals i no renuncia, quan cal, a les necessàries pinzellades d’humanitat i tendresa. El retrat dels personatges és tan exacte, tan fidel i tan proper que estic segur que n’he pogut veure més d’un d’ells, de carn i ossos, passejant per la Rambla, o creuant el Pont de Pedra, o prenent el sol a la plaça de la Constitució.
Aquí, l’objectiu declarat de Núria Martí és “riure’s del mort i de qui el vetlla”, tal com anuncia de manera indissimulada. Ho aconsegueix amb escreix. El perill d’aquest llibre és que, enfrascats en la lectura d’un conte especialment atractiu, l’estació del metro on cal baixar ens pugui passar de llarg. No és cap problema irresoluble: sempre podrem fer mitja volta mentre comencem a llegir-ne un altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per aquesta crítica tan bona, Josep Maria, que em fa pujar l’ego fins a límits insospitats i que em condueix de cap a l’escriptura! M’alegro molt que t’hi hagis divertit! Una abraçada!