A l'arrecera del Montsec

El bloc de Moisès Martí

21 de novembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

Gran article de Salvador Cardús

v:* {behavior:url(#default#VML);}
o:* {behavior:url(#default#VML);}
w:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
h2
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:2;
font-size:18.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
h3
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:3;
font-size:13.5pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
p
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
p.h2-white, li.h2-white, div.h2-white
{mso-style-name:h2-white;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Diàleg

 El gos, la cua i la lluna

Darrerament, la política catalana és
com un gos que
s’empaita la cua i
que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós,
del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb
aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d’un àmbit tan rellevant com
és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix
per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D’altra banda, la
reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que
els mateixos protagonistes no s’adonen de les energies que perden empaitant-se
la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general
dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l’espectacle.

Certament, això és el que fan pensar
casos
com els del conseller Joan
Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa
sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se’n vol
revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l’Estat al Senat.
És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per
saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d’aprovar
els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar
la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran
i Lleida,
que –al contrari que
Saura– guiat i confós per un excés d’astúcia, ha acceptat l’envit del PSC en
forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur
Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les
intencions i conseqüències de tot l’afer. I llavors ens tornem a preguntar:
¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització –com explicava tan clarament
Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna–, realment calia mossegar-se
la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar
d’empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l’ham del PSC, i facilita que es
posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil
que li hauria estat prendre-s’ho amb humor i dir que, per tractar amb
l’adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els
altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós,
d’altra banda,
es va reproduint a
tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual
parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la
provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem
acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el
periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la
feina del corresponsal, garrotada als que s’han sentit exageradament ofesos per
The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica
madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per
l’equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i
Martín a l’AVUI, amb tant d’encert com contundència. Tot, garrotades plenes de
raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en
aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que
faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d’un possible acord
de finançament manifestament insuficient o d’una probable sentència del
Tribunal Constitucional que acabi d’aigualir l’Estatut. En el cas ben probable
que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits
s’estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi
deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les
expectatives de futur –crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys–
en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó
polític raonable i, per tant, sense possibilitat d’estratègia. En el nou
Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar
hipotecats. En el nou Estatut, s’acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig
després d’aprovar-lo, l’Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el
pressupost de l’any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i
al cor, a la butxaca i a l’agenda,

d’una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge
polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura,
organitzada i eficaç. L’horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on
ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l’emancipació i la
plenitud nacionals, el de l’ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens
radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que
ja tenen la capacitat d’expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental
i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara,
perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se’n deriven. N’hi
ha que encara s’excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la
lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té
horitzó, i el sabem. I, a més, l’hem de voler.

Font: www.avui.cat

 

  1. Ampliament d’acord amb el que diu CARDUS. Peró també es pot recordar.li que ell es d’els que va apostar afirmativament pel famós ESTATUT, que tal i com ell diu,  ARA no serveix ni per tancar el pressupostos del any vinent. Es queixa que Catalunya no te horitzó, perque es posaren totes les perspectives de futur, al ESTATUT que tenia que durar 25 0 30 anys. Peró NI ell NI molts altres com ell anomenats “intelectuals” o societat cívil, mai diren que això era ras i curt una TRAMPA per mantenir lligada aixó si per 25 o 30 anys mes a Catalunya sota el domini espanyol. Mes ben aviat al contrari ELL i molts altres com ELL es mostraren obertament crítics amb la decisió pressa per ERC o per les basses del partìt independèntista de desmarcarse clarament del SI unionista i claudicant de MAS,MONTILLA,SAURA i cia. La jugada consistia fer que ESPANYA no vulgues aceptar l’ESTATUT del 30 setembre, aprovat per majoria al Parlament. Peró els col.laboracionistes catalans ja s’hen cargaren des de el primer dia de jugar a favor dels opressors i claudicar davant La Caixa el ZETA i el GODO. Al sr.CARDUS com a molts altres ilustres pensadors de la sociatat cívil catalana els hi fa falta molt mes coratge a l’hora de reclamar als dirigents que es comportin, quant ells han estat incapaços de mantenir un críteri minimament DIGNE com a lliures pensadors davant la máquinaria del PENSAMENT UNIC CATALA al servei de la Psovergència unitaria amb Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!