Un país al cor.

Acabo d’enllestir la lectura d’Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff. Me’l vaig fer dedicar per l’autor fa quinze dies i m’hi va posar “Per en Josep Maria, felicitant-lo pel seu bon gust literari. Visca Sant Jordi. JD, Girona, 23/04/2010”.  Manuscrit amb una cal·ligrafia inequívocament francesa, que no sé pas si n’hi ha cap de rossellonesa.

En essència és un llibre d’amor. D’amor a una llengua, d’amor a un país i d’amor al seu padrí, Jean Montalat, el tenidor i transmissor d’una cultura i d’una parla que va anar d’un pèl que no es perdés en només un graó generacional. Els pares de Bezso, per activa o per passiva, per consciència jacobina l’un o com a víctima d’això mateix l’altra, havien renunciat a la militància catalana. El jove Joan Daniel, de la mà de l’avi, s’arrapa a la llengua i ja no la deixarà anar. Són pàgines intimistes: sensacions, relacions, fets familiars, detalls que han deixat petjada, amistats, llocs de pas… Una obra que es basteix a base de records i de la memòria dels ancestres.

 

Girona hi té un gran paper. Va ser aquí on va patir la caiguda de cavall crucial –com Sant Pau- i es convencé de manera definitiva que el seu país no era pas França sinó Catalunya. A Girona hi ve sovint. Una vegada –casualitat- el vaig veure arribar. Jo aparcava la moto a la riba de l’Onyar i va passar, amb un acompanyant, cap a la plaça de Sant Agustí. Feien cara d’haver deixat la votura en algun aparcament de la Copa. Hauria estat el moment de preguntar-li si ja tenia permís de conduir. Aquell permís, aquell bri d’idea que tant turmentava el padrí Montalat.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *