Girona, revisitada, a la tardor.

Els deures literaris que imposa Jesús Tibau des dels seus jocs creatius, eventualment són una càrrega feixuga i de no pas poca responsabilitat. En aquesta ocasió demana ni més ni menys que confegim un poema de temàtica tardoral. Davant l’escassedat creativa, res millor que anar a retrobar els clàssics.

Girona, revisitada, a la tardor.

 

Pel pont transiten els turistes

arribats amb baix cost per Tots Sants;

el cel fa que enlairin la vista :

l’or de les fulles com s’està retardant !

 

La Seu no serva cap malenconia,

la pedra grisa lluu d’uns anys ençà,

i l’Àngel, bronzat de nits i dies,

el nou Sant Feliu s’entesta a albirar.

 

Sota les Voltes la ciutat fa festa :

correfoc, castells i fins gegants.

I un xic passada la Devesa,

pararen fonda aquells tres germans.

 

La boira es deixa caure per la Copa,

l’últim noctàmbul ja es retira a dormir.

I el cor, amarat de Girona nova,

sospira : l’AVE sí que ens farà patir.

 

 

(I que l’esperit de Josep Maria de Sagarra em vulgui perdonar).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *