22 de novembre de 2010
Sense categoria
1 comentari

MIRALL D’AHIR

Aquelles passes es perden pel
forat de l’escala, es perden pels corredors laberíntics, es perden travessant
sales de colors diferents, es perden ran del roserar exhaust de tant lirisme,
es perden per damunt les lloc comuneres fulles marronoses i vermellenques que
entapissen el parc, es perden sobre la mar.

[Foto Vivian Maier]

El bitllet era molt clar i escrit
amb lletra nerviosa: Les parelles semblen
sovint organitzacions incoherents, mentre que en realitat són una aliança
d’interessos ben entesos
. En funció
d’això els membres poden esdevenir de cada vegada més indiferents i de cada
vegada més inseparables.
Na Clara traspuava aquell romanticisme punquiós
que devia ser allò que movia el meu desig. El temps és reversible com els grans
salmons que remunten el corrent dels dies. Com pot ser que ella pugui dir I’ve missed you so much, so much amb
unes demostracions tan grans d’entusiasme que sembla una polleta que no s’ha
colgat mai amb un home? La melodia del sensible? O del cinisme? Una actriu com
ella que ha fet més de dues vegades la volta al món no pot aparèixer d’improvís
i pensar que tot pot ser com abans, com fa cinc anys, quan ella va partir sense
deixar ni una nota de comiat. Actua per efraccions com una criminal i sap
descriure la carn dels seus pensaments, la seva sang, les seves febres com si
fos tocada de mística. Allà fórem feliços: el parquet té les làmines de fusta
que grinyolen i està recobert d’estores perses amb la trama desgastada. Un sofà
d’un blau blauet davant el finestral que pega al jardí de l’entrada tot ple d’hortènsies
florides. Dues butaques d’orelles de vellut recobertes d’unes mantes verdoses a
cada costat de la foganya d’un marbre fosc quasi negre. Un mirall rectangular
dins una vasa daurada picat pel temps damunt l’escalfapanxes. Una taula rodona
quasi a un racó tapada amb unes randes cremoses i amb un ram immens de
semprevives. Encara que fos d’una forma estranya, la peça tenia un encant
evident com l’ossada esplèndida darrere una fesomia devastada. Per què la teva
presència em duu a contar les coses com si em trobàs en un relat fractal on uns
personatges enfollits visquessin en uns espais-temps diferents d’una
constel·lació d’èpoques, de sentiments, d’herois i d’identitats que es retallen
contínuament per un collage en què es veuen totes les costures. Vingueres de
bell nou travessant el meu matrimoni amb na Rosa, els meus dos fills Joan i
Vicent i trencares a la mala aquella bimbolla fràgil que m’havia muntat
entremig del meu caos originari. Havies estat una aventura
d’adolescència-ficció i retornaves amb les mateixes trossades quan ja t’havies
convertit en una al·lota granadeta que encara es pensa que és la gran seductora
perquè tots els mascles ballen al seu ritme. Però vaig decidir que no volia fer
el joc a les teves intrigues i em vaig resistir a totes les teves insistències.
T’agradava telefonar-me a qualsevol hora i llegir-me aquelles històries que
deies que t’inspirava. Jo t’escoltava embadalit i quan em tornava la capacitat
de raonar te les comentava fins que tu em penjaves el telèfon de mala manera.
Ara posaves un exordis trets de la Bíblia que m’agradaven molt. Sentia la teva
veu fonda i ben acolorida per anys de treball:
I Ell va
dir: què has fet? La veu de la sang del teu germà em clama des de la terra
(Gn 4, 10). Llavors amb
aquesta facilitat que tenies per aglapir els sentiments acabats de brostar et
dedicaves a contar la vida de dos personatges que s’estimen i un tercer que els
mira i sofreix.
Hi havia ressons d’Stendhal, de Thackeray o de Jane
Austen en les teves frases. Ressons nostres a voler.
No em donaves temps per reaccionar
quan ja havies desaparegut. A través de les teves històries dibuixaves una
cartografia que ressenyava tots els matisos epifànics del sentiment: amor,
ganes, desfici, desdeny, odi… Tremolava just agafar el telèfon perquè
apareixies disfressada amb diferents números. També puc dir que si passaven uns
dies sense sentir la seva veu m’entrava l’enyor. Així de senzill: voler i
doldre, aquell recaragolat caràcter que m’havia ajudat a fracassar al llarg de
la vida. Llavors dirà als de la seva
esquerra:
fora del meu davant,
maleïts; anau al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè
vaig tenir fam i no em vau donar menjar; vaig tenir set, i no em vau donar
beure; era foraster, i no em vau acollir; estava nuu, i no em vau vestir;
estava malalt i pres, i no em vau visitar
(Mt 24, 41-43).
Saps aquesta història? Et vaig dir sub-til i no volgueres entendre que sota la tela dels llenguatges
em trobava ben sencera esperant-te. Et vaig amollar que la teva mirada era ob-scena perquè em veies des d’un punt
de vista exterior, des de defora. No et temies que quan intentaves precisar un
esdeveniment amb un esforç de rememoració ja l’havies perdut? Per què no vols
saber que tot això no és altra cosa que el començament d’una celebració?
Aquella dona amb el corcó de les seves entrades dins la meva vida ho havia
aconseguit. Na Rosa no volia creure que no em passava res i m’interrogava a
cada pas. La situació familiar era d’una catàstrofe covada, sorda. El perfum
del misteri d’aquella veu massa coneguda impregnava tota la meva existència i
es revelava en gestos inconscients que em caçaven a casa, a la feina, els
amics. Ella m’havia transformat d’una manera imperceptible com una llavor ben
colgada que tanmateix es mostrava certa per les tiges que emergien a la
superfície dels meus costums. No ets el mateix, et veig amb un altre posat, a
moments em fas por, em repetia na Rosa quan ens colgàvem i em mirava com si fos
un estrany que s’aficava dins el llit. I jo callava, aclucava els ulls, li
donava l’esquena i somniava amb aquelles passes que es perden pel forat de
l’escala, es perden pels corredors laberíntics, es perden travessant sales de
colors diferents, es perden ran del roserar exhaust de tant lirisme, es perden
per damunt les lloc comuneres fulles marronoses i vermellenques que entapissen
el parc, es perden sobre la mar. Havies esborrat el meu futur, Clara, i
m’havies creat el dolor dantià de recordar-me d’aquell temps feliç amb tu dins
la misèria d’ara. Per això quan vaig sentir el teu alè, abans que diguessis
hola et vaig amollar com un desesperat: és molt urgent, necessit veure’t! Estic
cansat de penar-te, de pensar-te! Ja sé que era una rendició amb totes les
banderes blanques que sortien dels meus mots, de l’entonació dels meus mots, de
tota la meva còrpora. Vull contar-te la feta d’avui, digueres gelada com si el
meu foc no t’hagués ni resquitllat. T’escoltava com se sent caure la pluja
lenta els dies llargs de la tardor, com s’escolten les sentències terribles que
no hi ha manera d’aturar, com s’aprèn l’idioma de la desaparició. Però Jesús no es confiava a ells, car els
coneixia a tots. I no havia de mester un testimoni de l’home, ja que ell mateix
sabia el que hi havia en l’home
(Jn 2, 24-25). No t’han dit mai que
escriure és esbrellar el sentit del món, i posar una pregunta indirecta a la
qual l’escriptor, per un darrer suspens, s’abstè de respondre? Això no ho podia
haver muntat ella. Na Clara no sabia escriure. Repetia les paraules de qualque
autor? Segur que hi havia una maniobra darrere amb complicitats poderoses. No
coneixes la rondalla de la soror?, em demanares, Clara, sense esperar resposta.
Sabia  de bon de veres que em
trobava dins un fenomen hipnòtic, dins les xarxes d’un encant potent,
esclavitzat per aquella veu que m’ordenava arribar puntual a la cita. Ja
coneixia la teva arma: em feies ganes d’estimar. Ho acabava de descobrir però
em pensava que des de la primera nit que ens colgàrem ho havia après. Amb tu no
hi havia cap possibilitat de perdre el temps perquè tot el temps exigies que
m’alliberàs dels arquetips esclerosants de l’home, del mascle: eres corrosiva i
excitant, vivies en una còlera permanent, creativa i irritant alhora. Eres el
meu accident. I des que havies retornat a la meva vida et sentia nova, refeta,
més carregada d’altes tensions, expressant amb lluminositat la innocència de
les coses. Quan vaig arribar al teu apartament la porta no estava tancada.
Aquesta havia estat la nostra divisa. Vaig empènyer i un caminoi d’espelmes em
guiava cap a l’altar del sacrifici. Tota la claror era de color d’ambre i tu
brillaves amb un vestit de lluentons d’or. Ens treguérem la roba amb tanta
delicadesa com si tinguéssim les epidermis cremades. Et vaig posar els tres
anells que duia: un per l’amor, un pel desig i un pel plaer. Després entràrem
en els vertígens dels tactes i les convulsions com dos alquimistes de la
felicitat. Crec que aquella nit segellàrem un pacte entre desconeguts. L’endemà
de matí, a plena llum del sol, et vaig trobar canviada, més nítida, més riallera,
més intel·ligent. Soror, beneitot. Soror és la clau de la feta. No et tems de
res? Som la germana bessona de na Clara, el començament de l’enigma.

[Aquest text va ser publicat el passat 21 de novembre de MMX al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca.]

  1. REPORTAJE

    Diálogo de maestro y alumno

    La galería Manel Mayoral confronta por primera vez la obra de Joan Miró con la de Miquel Barceló

    JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS – Barcelona – 23/11/2010

    En 1989 el pintor mallorquín Miquel Barceló dibujó un rectángulo que llamó El arte catalán. En su interior escribió tres nombres: Joan Miró, Antoni Tàpies y el suyo. “Siempre me ha entusiasmado esta falta de vergüenza y humildad que llevó a Barceló a colocarse así en el arte catalán”, comenta Biel Mesquida. El escritor mallorquín es el comisario -“prefiero curator, que lo otro suena a policía”, dice- de Mirós Barcelós, una exposición que confronta a través de 34 obras el trabajo de los artistas que puede verse hasta el 7 de enero en la galería Mayoral (Consell de Cent, 286).

    “Pese a sus universos diferentes, los dos tienen muchos puntos en común”, señala Mesquida. “Ambos han inventado su propio código de signos para expresarse de una manera exageradamente viva y bulliciosa y el hecho de que, aunque no lo parezcan, son figurativos ya que parten desde lo real y lo táctil hacia lo cósmico y lo abismal”, explica Mesquida, junto a las Germinacions, obra pintada por Barceló en 1986 que remite a las famosas constelaciones mironianas.

    “Me gustaría que la gente realizara una mirada lenta, que se entretuviera y descubriera aspectos que a primera vista pasan desapercibidos”, reclama el escritor mallorquín para descubrir obras como In Extremis III (1994), una gran naturaleza muerta de Barceló que dialoga con Femme (1977) de Miró, una figura femenina. La escultura, “un trampolín de creación para ambos”, proporciona otro tipo de afinidades a estos “catalanes de ultramar”, según Mesquida. En la exposición se contraponen obras como Llobarro i llagosta, creada por Barceló en 2003, y Monument, de Miró y Llorenç Artigas, de 1956.

    Las obras de Miró, dibujos, cerámicas, esculturas y óleos, se mueven entre 1945 y 1981, año en el que pintó un personaje carnívoro con tres caninos que sobresalen dentro de una boca cuadrada. De esa fecha es la primera pintura de Barceló, un collage en el que aparece un perro que corre a toda velocidad.

    Según Manel Mayoral, la idea de la exposición surgió hace seis años. “A Barceló le encantó la idea, y realizó la primera selección de las obras suyas que se exponen a partir de nuestros fondos”, señala. El galerista, que destaca Oiseay s’enfuyant, creado por Miró en 1959, por la calidad de la pintura y porque el artista aparece representado en cuatro fotografías en diferentes estadios de creación de su obra, asegura que esta es la exposición más importante organizada en 21 años por su galería. Por su parte, Mesquida asegura que esta experiencia le anima en la posibilidad de organizar un proyecto más ambicioso: la de mostrar por primera vez juntas obras de Miró, Tàpies y Barceló. “Seguro que acabaría itinerando por todo el mundo y daría una visión diferente de la obra de estos tres artistas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!