No vull cap ?mariconera?.

Una senyoreta que faria molt ben fet si es dediqués més a la degustació i anàlisi de polos i gelats vol erigir-se en creadora de tendències. Fa dies que em persegueix amb la idea que he d’incorporar de manera urgent una “mariconera” entre els meus complements. Ja és una paraula ben lletja, mariconera, però encara trobo més horripilant i anacrònic el concepte de l’objecte que designa.

 

S’empara, aquesta senyoreta, en la idea que porto massa coses a coll i que m’aniria bé poder-les dur agrupades en un receptacle únic. Repassem-les :

-La cartera amb documentació personal i alguns diners en efectiu : és un bitlleter de butxaca, de pell, d’un model exacte a un que apareix a l’aventura de Tintín El secret de l’Unicorn. Irrenunciable per a un tintinaire com jo.

-Un targeter. Conté les targes de crèdit, de dèbit i altres rectangles amb banda magnètica. Cada dia té més gruix, no pas per l’augment del crèdit, sinó per abundància de documentació de plàstic:  les targes de fitxar, les sanitàries, de comerços, etcètera.

 -Un petit moneder amb cremallera, per a quatre rals en metàl·lic  i algun petit record de família.

 -El telèfon mòbil, que per no ser no és ni meu.

 -Un clauer amb les claus de la moto.

-El manyoc de claus de casa. Aquest sí que és important, gruixut i pesant. No sol anar a la butxaca, sinó que queda desat en el vehicle.

 -Un bolígraf que sol viatjar a la butxaca pectoral de la camisa.

-Tabac, encenedors …? Res de res. No fumo.

Esporàdicament, aquest inventari es podria veure augmentat amb les ulleres de sol, un reproductor mp4 i, per a ocasions assenyalades, un bloc de notes de butxaca d’aquells negres de tapa dura que es tanquen amb una goma elàstica.

Direm que habitualment vesteixo americana i en els dos inferns hi puc encabir cartera i targeter. El moneder sol anar a la butxaca dels pantalons i no tinc problema en collar-me el telèfon al cinturó. El clauer de la moto pot anar o bé a una butxaca o bé quedar desat junt amb el casc. La meva moto disposa d’un bagulet on puc transportar-hi i deixar-hi molts d’aquests objectes quotidians. En altres èpoques de l’any, quan el clima aconsella dur una peça d’abric, les butxaques es multipliquen i es guanya espai. Si he de transportar documentació, expedients, apunts o llibres, ja tinc cartera de mà per dur-hi el que convingui, de manera adient i presentable. Si es tracta d’activitats de cap de setmana, de lleure, d’esport o a l’aire lliure, disposo d’una pràctica ronyonera i fins i tot de motxilles que fan la funció de transport que la meva assessora persegueix.

Va haver-hi una època, entre els setanta i els vuitanta, en que aquest complement masculí va tenir gran èxit. No hi havia urbanita que es preciés que no lluís una mariconera. Hi havia qui no podia sortir de casa sense. Finalment, gràcies a Déu, caigué en desús, però ara sembla que hi ha ganes d’exhumar aquell invent. I qui diu una mariconera, diu una bosseta d’aquestes que es duen penjades en bandolera. En tenia una i la vaig cedir al meu nano per transportar-hi la gameboy. Tampoc m’agraden. Jo sóc de dur les coses a la butxaca i, per poc que pugui, continuaré fent-ho. Entre les butxaques i el cofre de la moto me’n surto de sobres.

Miss Colajet, no em vinguis a ficar en embolics, que et veig a venir d’una hora lluny.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *