Nit de festa major en un poblet de l’Empordà. Sota les faldilles d’un gegant, sona un telèfon mòbil. Tres quarts d’onze tocats. Malament rai.
L’Anna, col·laboradora d’en Màrius Serra, em dóna una notícia terrible, tal vegada previsible però inesperada. Aquesta tarda ens ha deixat en Llullu.
La Mamen, la meva muller, em fa adonar que aquesta nit el cel està especialment serè i que els estels llueixen amb una intensitat poc usual.
Carla, Mercè, Màrius … Una abraçada.
“Recordo tenir la sensació de veure el futur. Recordo uns ulls humits a tocar d’un somriure gens forçat. Recordo la sensació de viure el futur.” Màrius Serra. Quiet.
M’has deixat glaçada… Ho sento tant! Mare meva… Josep Mª, mare meva…
Abans de llegir el teu correu ho havia llegit a les notícies d’Internet i també m’he quedat glaçada. Un greu terrible, terrible. Ja saps que “Llullu” és un llibre que des que va sortir que vull llegir. He passat moments inoblidables amb gent amb paràlisi cerebral, dels millors de la meva vida, i sempre m’havien interessat les referències d’en Màrius a la malaltia del fill.
M’has deixat glaçada…
Ho sento tant! Mare meva… Josep Mª, mare meva…
Abans de llegir el teu correu ho havia llegit a les notícies d’Internet i també m’he quedat glaçada. Un greu terrible, terrible. Ja saps que “Llullu” és un llibre que des que va sortir que vull llegir. He passat moments inoblidables amb gent amb paràlisi cerebral, dels millors de la meva vida, i sempre m’havien interessat les referències d’en Màrius a la malaltia del fill.
Quina sort, en Llullu, la família que ha tingut!
Abraçades, Josep M.