7 de novembre de 2006
Sense categoria
4 comentaris

ABANS DE COLGAR-ME, ARÀLIA (VI)


CALIPORTAL DINS ELS AIGUAMOLLS

Seis meses de sobriedad. Llevo medio año sin alcohol y poco a poco voy degustando aquel tipo de tedio magnífico del poeta Álvaro Campos, que des de su ventana miraba perplejo el mundo todas las mañanas. Ahora, entre mis novedades vitales, estan el sol que saluda los despertares, el placer de ser cortés, la revelación de que todo és excepcional, el despliegue de gentileza en el trato a las personas, la impresión de vivir en plena tempestad de calma, la satisfacción de haber perdido 12 kilos, el sentimiento de absoluta indiferencia hacia aquellos imbéciles a los que tenia manía antes, la gestión de la herencia literaria del antiguo habitante de mi cuerpo, el abordaje suave de una lógica espartana de trabajo, la creencia de que los gordos son los demás, la utilización de la ironia templada como rasgo incompleto de la felicidad.
Enrique Vila-Matas

Fer un text complicat amb una brevetat i una lucidesa extremes, respectar l’economia, per atènyer una certa mestria, vet aquí una de les lliçons antigues d’Aràlia.

D’ençà que Charles a partit not molt el lloc ?ample, gran, buit? que ha deixat en la meva vida. Aquesta malaltia de la nostàlgia que no m’abandona mai.

He anat amb l’ipod fins als aiguamolls del Verer.

Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m’enfolleix.

La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l’aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d’enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l’estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l’instrument, els grops de la fusta, els temps de l’harmonia dins la fusta, dins el meu cos, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Aràlia, tot ho diu, llenties d’aigua i pa de granota, llengües d’oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d’un jove enamorat del record d’una dona morta, ofegada, engolida per l’aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l’hora crepuscular.

Tenc molt de fred.


Torn cap a Son Asgard a correcuita.

  1. Pel que hi ha ara, no s’en pot demanar gaire més.

    S’haveren estalviat un munt de paraules si t’haveren fet cas de primer hora, encara que en precari.

  2. frases escrites:
    costura dels pensaments

    visc esfilagrasada i sense vores
    i ningú no m’ha ensenyat a cosir

    parlar, tothom en sap
    fermar un botó amb el trau d’algú altre

    són apunts que clavo a en Bruno mentre avancem
    i jo li conto sobre l’ou de fusta de l’àvia
    quan sargia mitjons vora la llar i me la mirava en silenci
    entre meravellada i estranya

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!