L’oncle Pepet.

Els centenars, milers de quilòmetres fets per carreteres andaluses i castellanes durant aquestes vacances m’han fet descobrir moltíssimes novetats. Una de les que més m’ha sorprès (no n’havia vist, no n’era conscient) és la convivència en molts paisatges dels toros d’Osborne amb anuncis d’ampolles de Tío Pepe retallant-se a l’horitzó.

La figura del brau d’Osborne, que inicialment només servia per anunciar uns vins i espirituosos fantàstics, va ser convertida en el símbol de l’espanyolisme més combatiu i carrincló. Aquí  va sorgir, en justa i corresponent confrontació, la silueta de l’ase català.

Fem volar coloms. Si enlloc d’aquesta figura taurina haguessin adoptat la silueta de l’ampolla d’aquell fino de Xerès tan bo, coberta amb un barret cordovès i humanitzada amb uns braços fent forma d’ànfora, amb una guitarra als peus…  ¿quin penseu que hauria estat un bon disseny català, adient per combatre-ho ?

Tot i que crec que la icona de la casa González Byass desperta moltíssima més simpatia, gresca andalusa i bon rotllo que l’altra,  se me n’acuden uns quants :

-Una ampolla de xampany de Sant Sadurní tocant el timbal del Bruc.

-Un porró cofat amb barretina.

-Quatre ampolles de garnatxa de l’Empordà ballant sardanes.

-Una botella del Priorat (o del Montsant) amb faixa i el tap cobert per un mocador de casteller.

-Una flauta d’Alella amb un drap de farcell.

-Una ampolla de malvasia de Sitges vestida d’almogàver.

Un país també és el vi que s’hi beu.
Txin, txin !

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *