Professor
universitari jubilat, antic responsable de la Fundació Alfons el
Magnànim, fundador del PSPV, memòria de la transició, efímer
membre de l’executiva socialista dirigida per Joan Lerma a l’inici
de la dècada dels 90, lector a cadena perpètua, editor de vocació,
home atent i afable, sembla mentida que Mario García Bonafé
(Carlet, la Ribera Baixa, 1941) siga una desaparegut de la democràcia
valenciana, que ningú no sàpiga res d’ell, que no estiga enlloc.
Escolta mirant molt directament els ulls del seu interlocutor i abans
de contestar es mossega suaument el llavi inferior com qui vol prémer
el fre per no amollar una sentència negativa, que és el que li
demana el cos. Té l’aspecte d’aquells ogres bons dels comtes
que acaben sent el millor còmplice del xiquet protagonista. Llàstima
que en la política valenciana pareix que ningú no necessita ajuda.
Així es pot entendre l’absència de García Bonafé: havent tantes
coses per llegir, quines ganes de perdre el temps allà on ningú no
et reclama.
“No crec que siga menester tenir un gran programa per a tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares, poquetes però clares”
Julià
Álvaro: Com explicaries aquesta hegemonia electoral de ferro del
PP al País Valencià tot i els problemes i escàndols que els
rodegen?
Mario
García Bonafé: Jo crec que l’explicació és un poquet
complicada. Em pareix que la culpa no és només del Partit
Socialista. La culpa no només la tenen els polítics, que han fet
una labor minsa, que s’han destrossat mútuament… tot això és
evident però després hi ha una cosa que és prou difícil
d’explicar que és la indiferència absoluta que té la societat
valenciana cap a la política. Això no es pot explicar si no és que
responga a una patologia psicològica que tenen els valencians. I dic
tenen perquè la meua germana fa quaranta anys que viu a Barcelona i
jo… (rient) el que voldria es viure a Barcelona. El que tu
preguntes és molt difícil d’entendre. A vegades es diu que els
polítics de l’esquerra tenen poc carisma, d’acord, però quin
carisma tenen Camps, Ripoll, Fabra? Gens, no tenen gens de carisma.
Després la corrupció pareix que… L’últim llibre de Tony Judt
planteja que la dreta, la dreta en general, l’europea, si un dia
acabara arruïnada per la corrupció s’alçaria i dominaria un
altra volta, cosa que en l’esquerra no passaria. I ací passa
exactament la mateixa. En el Partit Socialista, al País Valencià,
no hi ha hagut cap cas de corrupció, almenys important… El cas
Blasco, en qualsevol cas, i Lerma el va tallar immediatament. Però
la dreta si que té corrupció i guanya, i guanya pujant en vots. Jo
podria entendre que, entre Canal 9 i el poder que dóna estar en el
govern, guanyaren… però que augmenten els vots… Jo crec que la
societat valenciana està molt desinformada, és molt inculta, els
nostres índex de lectura són impropis de la tercera capital
d’Espanya. Ací, ho llegia l’altre dia, creixen les classes de
religió i es redueixen les d’anglès, és increïble, i no diu res
ningú.
JA:
Com és que els anys de governs socialistes no van servir per posar
uns fonaments que evitaren això que tu ara expliques?
MGB:
Sí, no van servir, jo crec que no. L’altre dia Santos Juliá
escrivia en El País que Aznar mentre va governar va fer molta
pedagogia política que, en canvi, els socialistes no havien fet.
Això també ha passat ací. Clar que fer pedagogia pot voler dir
haver d’usar, per exemple, la televisió per difondre el teu
missatge. Això la dreta ho fa, sense problemes. A l’esquerra, li
resulta complicat. Un partit democràtic no pot usar la televisió
per a fer propaganda com fan ells. Aquesta és la dificultat que té
la democràcia quan la gent que té enfront és tant, tant salvatge.
Crec que els socialistes no van fer la pedagogia que calia… Dir
això tampoc no és just perquè veníem d’una situació molt dura,
jo tampoc no acabe de veure què es podria haver fet millor… Jo
vaig estar en l’Alfons el Magnànim que depenia de la Diputació,
després va passar a la Conselleria de Cultura, però primer depenia
de la Diputació i allà els funcionaris eren tots franquistes. El
primer poder que va tocar el Partit Socialista era la Diputació i,
llavors, allà, fer alguna cosa costava molt. Aconseguir que la
institució funcionara amb una certa agilitat i publicar els llibres
que vam publicar costava moltíssim. Pensa que els òrgans de
direcció estaven plens de generals, de bisbes… costava molt. Hi
havia moltes dificultats humanes, era molt difícil fer les coses…
Després, als tres o quatre anys, la cosa va anar millorant…
“Per moltes vegades que els socialistes vagen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que prenguen la comunió no els votaran mai”
JA:
Han passat els anys i pareix que la dreta s’ha adaptat millor als
nous temps que l’esquerra.
MGB:
Sí, sí… És que és molt difícil. Reflexionant sobre el llibre
de Juddt, que està molt bé, veus que fa una anàlisi molt profunda
i detallada de totes les conquestes que ha fet el socialisme enfront
de les polítiques neoliberals però en l’últim capítol, que es
diu “Què fer”, resulta que el “Què fer” són principis
abstractes, generals… reconquistar el discurs social de la
postguerra, integrar-se millor en les xarxes tecnològiques… tot
això ja ho sabem…, com s’articula això?
JA:
L’esquerra aprofita el capital humà que té al seu abast per a
pensar totes estes coses?
MGB:
Sense dir noms… però em pareix que l’esquerra ha desaprofitat
aquest capital humà de què parles. Supose que per això mantenen
esta política erràtica que es repeteix constantment, que si el camp
del València, que si queixar-se de Canal 9 però no abandonar el seu
Consell d’Administració, que si reunions d’Alarte amb Camps a
quatre dies de les eleccions… Una de les coses que més em va
indignar va ser veure Alarte, quasi agenollat, anant a veure
l’arquebisbe, que és un reaccionari… Per moltes vegades que els
socialistes vaguen a veure l’arquebisbe, per moltes vegades que
prenguen la comunió no els votaran mai, perquè són socialistes, a
veure si els entra això en el cap. No hi ha política coherent, no
hi ha un programa clar. No dic que siga fàcil, és complicat. De
tota manera, no crec que siga menester tenir un gran programa per a
tornar al poder, es tracta de tenir unes quantes nocions clares,
poquetes però clares… A mi em pareix que compten amb el desinterès
de la gent, amb el meninfotisme de la gent. Mira el que passa a
Itàlia amb Berlusconi, o ara als Estats Units amb Obama. Obama no
porta, de fet, ni dos anys de president i arriben les eleccions i ja
sent que la gent diu que està desil·lusionada, però què volien
que fera amb menys de dos anys? Obama ha de plantar cara a moltes
limitacions, és molt complicat però la gent perd la il·lusió i no
vota, es queda en casa. Després apareix el Tea Party i ja tenim
tancat el cercle i pareix que Obama tinga la culpa, i la gent
d’esquerra no vota. Ací passa un poquet el mateix…
“Cal saber què es vol i no anar canviant de política”
JA:
El votant d’esquerres és molt més exigent, però creus que
l’esquerra ho té clar això a l’hora de dissenyar les seues
estratègies, el seus comportaments? El que se sent moltes vegades, o
es veu en les actituds que es prenen, és que per a guanyar al PP, el
millor és assemblar-se més a ells.
MGB:
No sé si l’exemple que ara posaré és bo. A mi m’ha interessat
molt llegir sobre la II Guerra Mundial, encara estic llegint molt
habitualment sobre això… Hi ha una editorial a Barcelona, Crítica,
molt bona, que ha publicat molt sobre la II Guerra Mundial. Al que
anem, fins que els aliats no van lluitar igual de brut que els
alemanys, no van guanyar la guerra. Només els russos havien pogut
plantar cara als alemanys, a Stalingrad, a Kurz, en la batalla de
Moscou, per què? Per què eren igual de bèsties que els alemanys.
No vull dir que els aliats no mataren; a ferocitat, però, només els
russos es podien comparar amb els alemanys. No sé si es un bon
exemple. Mira El País és el diari més llegit però si sumes
els diferents diaris de la dreta encara són més. I El País
no és un diari del PSOE, sobretot en els últims temps. Hi ha una
articulista, un català, Ramoneda, que sempre critica Zapatero. Vull
dir, com pots lluitar d’una manera tan desigual? Ja sé que és una
barbaritat, però faria falta una COPE del PSOE, estem inermes… El
que cal és saber el que es vol i no anar canviant de política.
JA:
El funcionament intern del PSPV, aquesta constant presència de
diferents grups interns, les anomenades famílies, fins a quin punt
distancia el partit dels votants?
MGB:
La divisió del poder en famílies, aquesta espècies de divisió
caciquil del poder, jo tinc Alaquàs i Torrent i tu tens
Aldaia i Manises, això és molt perjudicial per a la vida d’un
partit d’esquerres. Hi ha noms en el PSPV que s’haurien d’acabar,
s’haurien de retirar, així s’acabarien les famílies… Ja està.
Han treballat molt, se’ls reconeix la feina que han fet, però ja
està. Però no es pot decidir el funcionament d’un partit a partir
de les famílies. Sé que és difícil, que els partits tenen la cosa
patrimonial i que és complicat, que hi ha qui creu que el partit és
seu, i això no pot ser. En un partit d’esquerres això no pot ser.
En un partit de dretes és possible que funcione, però no en un
d’esquerres. Dretes i esquerres també s’han d diferenciar en com
funcionen. En la dreta, un ho decideix tot, el que es presenta, el
que no es presenta, no hi ha primàries… però l’esquerra
s’hauria de diferenciar d’això, no pot funcionar igual, ni
paregut.
“Dretes i esquerres també s’han de diferenciar en com funcionen els seus partits”
JA:
El discurs nacionalista que tenia el PSPV, que s’aporta al PSOE
quan la integració, es va perdre en el anys de govern socialista?
MGB:
En realitat, el PSOE no era res, no tenia ningú… Una anècdota.
Quan estaven en el PSPV Vicent Ventura, Jota Jota Pérez Benlloch i
jo, un dia Pérez Benlloch va quedar amb Josep Lluís Albiñana per
incorporar-lo. Es van trobar allà a la Gran Via i Albiñana li va
dir, home si hagueres vingut mitja hora abans m’haguera afiliat al
PSPV però ha vingut tal i m’he afiliat al PSOE… Això era així.
En tot cas, sí que al principi hi va haver per part de Lerma una
certa reserva al tema del nacionalisme però després Ciscar, això
sí, va fer una bona tasca, la Llei d’Us és fonamental, i després
tots els llibres que es van publicar. El que hi ha hagut és una
certa ambigüitat però és que no es pot dir que la societat
valenciana siga molt nacionalista i això el que governa ho sap. No
s’ha d’oblidar fins a quin punt de duresa va arribar la campanya
dels que qualificaven de catalanistes i d’antivalencianistes
qualsevol que es donara a conèixer un poquet per un discurs
nacionalista. Jo he eixit de la Diputació al costat de Manuel Girona
i ens han insultat i agredit. Vull dir que s’ha de reconèixer que
era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que
s’han donat.
JA:
La falta de referents socials, especialment en l’àmbit de
l’esquerra, com s’explica i quines conseqüències té?
MGB:
Hi ha hagut una labor de desprestigi de determinats personatges,
Fuster és un exemple d’això. En altres llocs, a Catalunya posem
per cas, hi ha un reconeixement per als homes que han fet Catalunya,
i això crea uns vincles i uns espais comuns que ajuden a la
convivència.
“S’ha de reconèixer que era difícil mantindre el discurs nacionalista en les condicions que s’han donat”
JA:
Anem un poquet més enllà del PSOE, que hi ha més a l’esquerra
del PSOE i quina utilitat té?
MGB:
Més a l’esquerra del PSOE hi ha poca cosa, o, en tot cas, tenen
poques possibilitats. I em sap greu. Ja no dic en àmbit valencià
sinó a tot Espanya. Llamazares té un discurs polítics molt
raonable i sensat. Ací hi ha massa divisió, massa divisió. La
dreta es presenta en bloc i per l’esquerra va el PSOE, que serà
centre-esquerra si vols, Esquerra Unida, el Bloc Nacionalista, els
ecologistes…
JA:
Tu reclamaries major unió? Seria més útil?
MGB:
A mi em pareix que s’hauria de fer un front popular, la situació
és prou dramàtica…L’altre dia hi havia un article de Maruja
Torres que deia que havia tingut un malson, que tot Espanya estava
governada pel PP, ajuntaments, diputacions, tot, i se n’anava al
Líban. Ella té on anar… Ja sé que pareix dramàtic parlar de
fronts populars i aquestes coses, però és que si el PP guanya el
govern central, guanya totes les autonomies, menys Catalunya i el
País Basc, però tota la resta sí, això seria terrible. Caldria
fer alguna cosa.
JA:
Si el pròxim 22 de maig, el PSOE perd vots i les Corts acaben sent
una cambra amb només dos partits, un PP molt majoritari i el PSOE
encara més disminuït, quines conseqüències creus que tindrà
això?
MGB:
Terribles, terribles. És necessari algun contrapès als dos grans
partits, és necessari.
“S’hauria de fer un front popular, la situació és prou dramàtica”
JA:
Un nou retrocés de l’esquerra valenciana, creus que pot afavorir
una reacció de la ciutadania progressista o, per contra, la pot
dificultar encara més?
MGB:
Jo em quedaria amb la segona opció. Allò de quan les coses van a
pitjor és més probable una reacció em sembla que és una cosa
antiga, de l’època de les revolucions, de la russa, de la
francesa, però ara… Jo crec que a la gent no li importaria, que no
passaria res, res de res. Per això em sembla que tots els partits
haurien de cedir i presentar-se junts per no desaprofitar vots. El 5%
[la barrera electoral] fa que sempre es perden milers de vots; el
Bloc sempre en perd 70 o 80 mil… són molts.
JA:
Et pareix que els socialistes s’haurien d’integrar en aquesta
unió de què parles?
MGB:
Sí, sí, clar… si no les coses quedarien com fins ara. Un altra
cosa que no siga una unió de veritat no serviria per a res.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho diu aquest senyor que porta mil anys retirat: UNITAT…L’esquerra valenciana ha d’nar unida…Ni PSOE, ni Bloc, ni… Unitat. Començar des de baix i refer-ho tot per poder aspirar a guanyar d’ací a 8 anys. No hi ha altra.