El concert infantil i la barra paterna.

Com cada any en aquesta època, l’Escola de Música del Gironès ha programat el Concert de Primavera, a càrrec dels alumnes de les aules de Sarrià de Ter i de Sant Julià de Ramis. Els nostres fills en formen part –l’Enric toca el piano i la Maria Mercè ha començat a tocar la flauta- i fa il·lusió, gràcia i orgull patern/matern esser-hi presents i sentir-los tocar en públic.

És també un reconeixement al professorat de l’aula, als companys dels nanos i a la resta de les famílies. Tal vegada és allò dels dos minuts de glòria, però hi ha canalla que ho viu de manera extraordinària : assagen, passen nervis –molts !- i hi deixen la pell per fer-ho el millor possible.

El concert comença amb una actuació de cant coral dels alumnes més jovenets : un parell de peces. A continuació, comencen els instrumentistes, en grau creixent. Pianos, violins, guitarres,  més corda i s’acaba el festival amb unes obres de piano interpretades pels més grandassos. Peces de Thompson, Schumann, Satie, Stravinsky, tonades populars i alguna extracció de bandes sonores cinematogràfiques, fins i tot alguna cosa dels Beatles, ja uns clàssics.

I bona fe : dels joves músics, del professorat i dels assistents. Ja sabem que no anem a escoltar la Filharmònica de Berlín, però es tracta dels nostres músics i la disposició és immillorable.

Hi ha, en aquesta mena de concerts, un mal costum, un vici execrable que clama al cel, que ja seria hora que algú hi posés remei de la manera que fos.

A mesura que els nois i noies han actuat, les respectives famílies els recullen i toquen el dos. Això fa que els que tenen el dubtós honor de tancar cartell vagin veient com la sala va quedant buida, despoblada, deserta, a mesura que el concert avança. Les desercions són massives, el mar de butaques cada vegada es veu més en marea baixa i això passa factura en l’ànim i en el reconeixement dels joves intèrprets. Tothom té molta feina i moltes obligacions, tothom ha tingut una jornada molt llarga i tothom té ganes d’anar a tancar els ànecs, però ho trobo d’un mal gust positiu : m’horroritza. Tothom és ben lliure de fer el que li plagui, però em sembla un senyal d’escàs respecte.

O és que es pensen que els seus fills no creixeran mai ? Arribat el dia, es veuran en una sala immensa i buida i es quedaran tan amples ? Facin, facin …que només és qüestió de temps .

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *