El trapezista a l’Escala.

Si no vaig  errat de comptes d’aquí a un parell de dies –dijous- Jesús Tibau i Maite, la seva muller, passaran per l’autopista AP7 pel terme municipal del meu poble camí de la marinera vila de l’Escala. Al vespre hi tindrà lloc una presentació del recull de contes El vertigen del trapezista. Posaria les mans al foc que fa uns anys ja van passar-hi camí d’Olot, per recollir el premi Marian Vayreda amb Postres de músic. En aquesta ocasió  no ha pogut ser, però espero que alguna vegada  puguin fer una aturada a Sarrià i presentar-nos-hi alguna obra actual o de les que vindran.

En pocs mesos, Jesús Tibau fet dues vegades acte de presència en terres gironines al darrera d’ El vertigen… i no és cosa senzilla ja que, essent un autor resident a Tortosa, la distància sempre és un inconvenient. A la primavera, a Blanes, va tenir-hi lloc un acte literari entranyable, amb lectura escenificada de contes, entrevista i canvi d’impressions, del qual se’n conserven molt bons records. La vetllada empordanesa d’aquesta setmana pinta igual d’interessant. 

Jesús Tibau ha estat cuiner abans que frare. Té tres llibres al mercat i ha participat en d’altres volums col·lectius, però la seva fal·lera literària ve de molt més antic. Participant assidu en concursos narratius, l’obra que s’analitzarà a l’Escala recull diversos relats guardonats : Monedes o l’indecís rodar dels anys, un conte d’inusual llargària que s’endinsa en la narració històrica; Ombres antigues, una peça de regust rural emmarcada en el paisatge prioratí omnipresent; El barbes, que perfectament podria estar basat en fets reals; De paper de plata, una deliciosa història nadalenca. No hi ha dubte que la vessant concursística dóna bons fruits, però no cal deixar de banda la resta de contes del recull. Moltes vegades són simples llesques de vida, espurnes que han fet saltar la imaginació de l’autor i que actuen com una petita explosió controlada en el cervell del lector. Situacions quotidianes, personatges que ens poden arribar a ser familiars, pinzellades d’ironia, objectes inanimats que cobren vida … tot vestit amb la prosa acurada i un ús meticulós de la llengua fan dels contes d’aquest recull una col·lecció de minúscules  meravelles que destil·len tendresa en ocasions i elegància sempre. El vertigen… es clou amb un epíleg que representa una porta oberta a la col·laboració. A la proposta d’un conte feta per l’autor, una sèrie de seguidors del seu blog i dels jocs literaris que setmanalment convoca hi aportaren diferents versions d’acabament, convertint-lo així en un conte amb paternitat compartida.

Per les notes que va penjant al seu blog Tens un racó dalt del món, sembla que també fa alguna incursió en el món de la poesia, però això ja procurarem que ens ho expliqui ell mateix. Com segurament també  es veurà obligat a contestar  a la persistent pregunta : “Quan publicaràs una novel·la ?” que se sol fer als escriptors de narrativa breu consolidats.

Pel temps que fa que ens coneixem, jo diria que té la resposta suficientment estudiada. A l’Escala falta gent ! Allí ho podrem confirmar …

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *