De res, massa

Maria José Alba, una companya d’estudis de la meva muller, presenta una exposició de pintura: Ètnies, una col·lecció de retrats d’inspiració exòtica, d’aires tribals i de gran expressivitat. Fa cinc anys que no exposa a l’Empordà i ho fa per la porta gran. L’Hotel Empordà de Figueres, el Motel, li cedeix una sala. Aprofitant la presentació, una colla ens hi quedem a sopar. Sopem magníficament, com sempre, i bevem vi blanc empordanès i un vi experimental de la casa Torres. Ens diuen que és un Penedès a base de garnatxa tintorera i si dic que és negre quedo curt.

A les postres en Jordi, un dels convidats i cantant d’òpera, dedica una cançó a la protagonista de la vetllada. Té una veu potent i el menjador privat on som fa la funció d’auditori íntim. La sobretaula s’allarga i som els últims que seguim entaulats. Passem comptes i fem el gest d’alçar-nos: es fa tard.

El senyor Subirós és al peu del canó i ens acomiada. Afable i elegant, pregunta pel sopar i el felicitem. Li comento una columna de Quim Monzó a La Vanguardia, fa uns mesos, on hi apareixia la cabina telefònica del Motel, un deliciós anacronisme d’aquella època sense mòbils, que mantenen en perfecte estat. Quim Monzó va prometre no tornar a posar-hi els peus fins que no recuperessin els peus de porc a la carta. (Una recepta amb os, ja que han estat una llarga temporada servint-los desossats). El senyor Subirós m’avança una dada de privilegi: és imminent la recuperació de la recepta òssia.

No sé si Monzó n’està al cas, però jo torno a casa amb la satisfacció propia d’un insider.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!