Ho sento, al comentari publicat avui he canviat de tema, però és que n’estic fins al capdemunt d’aquests missatges electrònics que defensen postures basant-se en falsedats. Ha arribat un moment en què tenim tanta informació, que no tenim temps de pair-la i ens convertim en intermediaris purs i durs, sense assimilar allò que comuniquem. És l’única raó que trobo per explicar-me com és possible que gent que es té per culta, sigui capaç de no pensar una mica en allò que disitribueix a tort i a dret. La setmana que ve prometo tornar a entrar en matèria.
L’EMAIL DELS IGNORANTS
T’imagines que cada cop que entres en un edifici haguessis de
pagar a l’arquitecte? Tots fem la nostra feina i no pretenem que la del
mes passat ens la paguin fins a la mort!". Aquest és l’encapçalament
d’un e-mail que he rebut una desena de cops. Me’l trameten funcionaris,
administratives, executius i altres personatges que conec de passada,
gent que considerava prou intel·ligent per no caure en aquesta mena de
demagògies barates.
No tinc res a dir de la gent que defensa els seus interessos
econòmics, però no es pot admetre que ho facin emparant-se en
falsedats. Es pot estar a favor o en contra dels cànons que van a parar
a les societats de gestió, però tots aquells que es dediquen a adreçar
correus electrònics d’aquesta magnitud haurien de saber que músics i
escriptors no juguen en la mateixa divisió que ells, perquè no cobren
una mensualitat, ni quatre pagues extraordinàries, ni compten amb un
mes i mig de vacances l’any. La cosa no funciona així. Molts autors no
tenen cap altra mena d’emoluments que les vendes que aconsegueixen. Les
editorials, tant les discogràfiques com les literàries, no paguen un
sou, sinó que reparteixen el percentatge del que generen els drets
d’autor. Això és tot.
Enviar escrits amb consignes com aquesta només demostra una
ignorància supina de les dificultats que suposa dedicar-se a la música
o a escriure. Potser aquestes societats de gestió haurien de destinar
part d’aquests cobraments a fer campanyes de conscienciació. A
aconseguir que la societat tingués clar que els artistes no són
assalariats, sinó homes i dones que juguen amb uns riscos que d’altres
no es poden ni imaginar. És només un e-mail, però m’ha fet canviar la
consideració que tenia de qui me l’ha enviat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!