Josep M. Cervelló
llibreta de camp
Necessitem respostes des de la política, des de l’esquerra.
La manifestació d’avui ha estat sense cap dubte la més gran mobilització educativa que s’ha fet mai en aquest país. La marxa ha estat impressionant i molt activa. El crit més corejat ha estat el de “Maragall dimissió”, mentre que el conseller, sense esperar el final de la manifestació ja feia declaracions dient que no variaria la seva política per molt que tothom hi estigués en contra. Si el govern volia tenir clar quin és el pensament de la comunitat educativa respecte la LEC ja deu tenir prou elements d’anàlisi i farà malament si vol minimitzar la resposta d’avui o tergiversar els continguts. Hores d’ara està clar que ha de moure fitxa i baixar de l’arrogància on la situat el conseller Maragall. Els diferents partits del govern han de resituar posicions, avui tenien molts militants seus a la marxa.
Un pare que venia amb els seus dos fills de 8 o 10 anys, em comentava que havia dubtat de si portar-los a la manifestació, veient com es repartia llenya ahir. Suposo que molts pares i mares assistents a la manifestació també s’ho han plantejat, però –em deia- no es pot cedir davant d’això, no podem prescindir de la seguretat democrática que pots portar els teus fills de manifestació sense posar-los en risc. D’on ha sortit aquests mossos amb tanta ràbia i amb tant menyspreu cap a la ciutadania? Què se’ls explica abans de posar-los a les furgones? Quins plantejaments tenen els seus comandaments? Emparats per una equipació i un entrenament pensat en la contrainsurgència es troben nois i noies que els ensenyen llibres, o que s’intenten tornar amb el pal d’una bandera i l’espectacle de pallisses al mig del carrer ens porta a escenes viscudes en dictadura. No s’ha d’estar d’acord amb les reivindicacions dels estudiants per posar-se al seu costat en una crisi de democràcia com la que s’ha viscut. No tinc res contra els mossos d’esquadra, Catalunya necesita una policia que vetlli per la seguretat de les persones, però davant l’escena d’un policia amagat rera un intimidador uniforme de combat, estomacant uns estudiants armats amb llibres, el cor se m’embala i sé quin és el meu amic i quin és el meu enemic en aquell instant concret. El conseller Saura ha de donar més enllà d’explicacions, raons, i no només a la premsa. Un govern plural de les esquerres no hauria d’enrocar-se fent pinya al voltant d’un conseller, sigui en Saura o en Maragall si això el porta a la seva desnaturalització. En aquest govern d’esquerres hi ha partits que representen en el govern la tradició de l’esquerra transformadora i la gent que més ha patit l’arbitrarietat policial durant dècades, no crec que l’espectacle de la policia catalana estovant nois i noies amb banderes vermelles i estelades sigui agradable per a ells. Hi ha una lógica de govern, amb els seus equilibris polítics i institucionals, segur, però ell i els seus partits han estat portats fins els despatxos de la Generalitat en braços de molta gent, militant o no, que treballa en els moviments socials i en els sindicats i quan hi ha contradicció de punts de vista, com ahir, o com avui, s’ha de demostrar capacitat de parlar, argumentar i, en el seu cas convèncer des de la política, des de l’esquerra. Els moviments socials o els sindicats no tenen sempre raó, tampoc el govern, ni que sigui “el nostre”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ya era hora !!
Un post razonable, moderado, valiente. Igual que critico la mayoria de tus escritos por ambiguos, parciales, distorsionadores y sectarios, de la misma forma te aplaudo éste: plas, plas, plas !!!
Y como la perfección no existe, en este post se te ha olvidado añadir algunos nombres de Consellers de tu partido que, como mínimo, “necesitan mejorar”.
El gobierno de Catalunya pasa por dificultades: crisis económica, financiación insuficiente, incumplimientos del Estatut (el mismo que repudiásteis), y tejemanejes internos partidistas. Pero si vuelve a fracasar, la alternativa es un gobierno de CiU (en solitario o con el PSC, o el PP, o ERC, da igual) que volverá a sumergir a Catalunya otras dos largas décadas en la mediocridad y la desesperanza.
Para acabar, te cito con tu última frase que, aunque parezca mentira, la has clavado:
” Els moviments socials o els sindicats no tenen sempre raó, tampoc el govern, ni que sigui “el nostre”.