Josep M. Cervelló

Vivíem enredats.Durant molts anys l’autonomisme, com una de les formes del seu domini, havia estès un estat d’opinió que pràcticament érem independents. Ja es van cuidar de fer brillar els aspectes més simbòlics: policia, televisió pública, el català com a llengua de l’administració, etc., per a conformar el simulacre, però de fet els nostres mossos d’esquadra ni tan sols ens poden fer el carnet d’identitat.
(segueix)

Però no cal ser independents perquè ja ho som – venien a dir-nos-, i anar tirant. L’engany ve de lluny i comença amb uns pactes per tal de donar una sortida democràtica a la dictadura, una Constitució que ja deia ben clar això, que ara ens subleva, de la indissoluble unitat i que només hi ha una sobirania que és l’espanyola, o que les comunitats autònomes no es poden federar, un Estatut de 1979 al qual es va renunciar per part catalana a disposar dels nostres recursos i dels nostres impostos via concert econòmic o que no va blindar les competències i, més modernament, el ràpid defalliment del consens  del nou estatut sorgit del Parlament de Catalunya, via esmenes (PSC) o pactes privats amb  Zapatero ( CiU) i després es va passar el ribot a les corts de Madrid. Alguns no vam acceptar-ho però la majoria del país sí i es va referendar democràticament. I és això el que ara posa en qüestió la sentència del Tribunal Constitucional: la voluntat democràtica del poble català no val res davant la cotilla constitucional i els seus custodis negres, un tribunal polític que acaba imposant el seu criteri i que exigeix ser acatat. Això no té semblança en cap altra democràcia, és una particularitat més de la democràcia a l’espanyola.

Aquests dies hi ha una certa efervescència però a Madrid ens tenen apamats i compten amb uns dies de gresca però que al final el peculiar seny dels partits majoritaris farà que les aigües no vessin de la riera. Som així, nosaltres, i estem com estem en gran part per culpa nostra. Però no tothom té la mateixa responsabilitat històrica i els qui vam saber aixecar a contracorrent un moviment independentista en condicions d’aïllament i estigmatitzat pels unionistes i autonomistes, i que vam saber crear un espai polític, electoral i de govern, amb èxits, decepcions  i qüestionaments  (és natural),  nosaltres, que estem en la base original d’aquest estat d’opinió de mida impensable fa pocs anys, hem de saber mobilitzar-lo i fer-lo créixer políticament i passada la flamarada, quan tornem a estar sols, mantenir un discurs intel.lectual que estengui la idea que l’autonomia ja no pot donar més de si, que  que cal un pas endavant democràtic, pacífic però valent. El creixement de l’independentisme és un fet innegable però caòtic, no acumula forces i experiències sinó que sovint provoca confusió política, ja que no es pot partir sempre de zero, encara que alguns creguin que acaben de descobrir la sopa d’all. Fa un temps, a l’inici de les consultes populars vaig parlar de la Catalunya excitada, de l’independentisme hiperventilat que corria el risc de marejar-se i perdre l’equilibri, just ara que necessitem un independentisme dempeus i amb el cap clar. Si necessitem una majoria social l’hem de construir al costat de la gent, i no només de la que ja pensa com nosaltres, no podem fer un independentisme-bombolla que al mateix temps que es va inflant de raons pot petar de frustació. Si volem un dia en que una majoria del Parlament proclami un estat català haurem de sumar i no atomitzar i 21 diputats estan més a la vora dels 68 que formen majoria que no pas zero. Ha costat molt poder ser presents com a independentistes a les institucions, locals i nacionals, però l’independentisme que juga més el paper institucional ha de saber reconèixer que no està sol i que molta gent valuosa milita des de llocs molt diferents, que no han de ser contradictoris. La fortalesa d’un projecte polític també es mesura per la capacitat d’aglutinar sectors diversos, de donar joc a diferents sensibilitats, de tenir interlocutors en tots els àmbits socials , en els moviments socials, en l’associacionisme cívic, en els sindicats i organitzacions professionals, en els àmbits acadèmics i creadors de cultura i opinió, etc. Això exigeix rigor, claredat política en anar marcant objectius, capacitat aglutinant i un missatge propi i destacat , únic i reconeixible  com un far que indica posició i ens permet el càlcul de distància i del temps per  arribar-hi, cosa que sempre està en relació a la força que impulsa el vaixell.