Josep M. Cervelló

Ahir al plenari una moció d’Iniciativa ens proposava donar suport al jutge Garzón, acusat de prevaricar en la seva causa contra els crims del franquisme. Esquerra no ho va fer, vam estar sols en votar-hi en contra, encara que és evident que no podem estar d’acord amb les intencions dels seus acusadors: Falange Española i socis que reivindiquen sense embuts el franquisme i els seus crims. El text ens deia entre altres coses que calia salvar internacionalment el prestigi d’Espanya i la seva transició. Però aquest prestigi està greument tocat pel fet que no es comprèn en el món democràtic com és que Falange és avui un partit legal, com és que hi ha canals de televisió que fan impunement apologia del franquisme i com és que es fa una llei de memòria històrica que no permet ni tan sols declarar la nul.litat de les condemnes a milers de víctimes que van patir la injusticia i la repressió de la dictadura. El jutge Garzón és víctima ara de les seves males pràctiques, de la politització de la justícia que ell mateix ha conreat. No és veritat que Garzón sigui un campió dels drets humans, de la democràcia i de la reparació històrica dels crims contra la humanitat; cal recordar que mai  no ha qüestionat el lloc des d’on treballa, l’Audiència Nacional, un tribunal especial hereu directe del Tribunal de Orden Público, de la repressió política i social del franquisme. Hem explicat en alguna ocasió que en un dels primers judicis contra l’independentisme, a finals del 70, a l’entrada de la sala hi havia encara una placa metàl.lica en relleu, que deia Tribunal de Orden Público i al seu damunt s’havia enganxat amb cel.lo un simple foli de paper on posava a mà: Audiencia Nacional, era la imatge més gràfica de  la continuitat d’un a l’altre i que per a alguna gent no hi hauria democràcia judicial.

Les jurisdiccions especials són l’essència dels règims totalitaris, així ha estat assenyalat des d’organismes internacionals i els relators de drets humans, que diuen que tothom, té dret a la seva jurisdicció ordinària, sigui quina sigui l’acusació que se li fa.  Sembla però que això no hagi preocupat massa al jutge Garzón. Mentre mirava cap a sud-amèrica o cap al passat franquista, Garzón feia que no veia el que li anava passant per davant dels ulls: detinguts que després de llargs dies d’incomunicació sense drets, denunciaven tortures que mai no serien investigades. L’any 1992 Garzón va organitzar una particular ràtzia contra l’independentisme català, desenes de persones van ser detingudes i moltes d’elles van passar per davant seu en un estat llastimós. La societat catalana es va escandalitzar per l’evidència clara de pràctiques de tortures o per l’arbitrarietat de les detencions sota la severa llei antiterrorista. Garzón va mirar cap una altra banda, no va donar cap ampara judicial als detinguts, va ser més botxí que jutge. I això no ho dic jo, militant ofuscat immers en la pròpia propaganda,   ho deia gent com Acció de Cristians contra la Tortura, que eren unes monges encantadores. La seva actuació va portar l’estat espanyol a seure al banc dels acusats del Tribunal Europeu de Drets Humans, que en una sentència del 2 de novembre de 2004 condemnava Espanya pel fet que no s’havia complert amb els tractats internacionals en casos de denúncies de tortures. I no era la primera vegada, cal recordar que Antoní Massaguer i Xavier Barberà ja van aconseguir el mateix resultat a Estrasburg uns anys abans. Potser aquí es va començar a veure clar quin era “el prestigi d’Espanya” que ara alguns veuen trontollar. Els excessos contra Garzón per part de la judicatura espanyola són els excessos que ell ha comès des del seu tribunal. No és un heroi del poble,  és un furtiu que ha trepitjat un dels seus paranys.