Josep M. Cervelló

Vaig ser a la manifestació de l’11 de setembre de 1977, els independentistes haviem omplert el Fossar de les Moreres al matí, però a la tarda, dins la gran marea humana érem una minoria testimonial, simpàtica, però irrellevant. Volem l’estatut!, cridava tothom, entre banderes, catalanes és clar però també gran profussió d’andaluses, basques i altres ( per allò de les dobles i triples identitats aditives), pancartes més o menys casolanes, fotos de Macià i de Companys,  gossos amb llaçades patriòtiques, senyores vestides de pubilla… El matí al Fossar havia estat vibrant, entre mitings encesos d’en Felix Cucurull o el ja mític de Jordi Carbonell, però la tarda era més un model de  gran desfilada popular presidida i monopolitzada per aquells qui van ser els artífexs posteriors dels pactes de la transició, els qui van portar a una majoria de catalans a votar cegament la Constitució espanyola i més tard a conformar-se amb un model autonòmic generalitzat que ens feia iguals a Madrid, o a la Rioja; i “de aquellos polvos, estos lodos”, com diuen a Espanya.  La manifestació d’aquesta tarda, si és que es vol comparar amb aquella , serà molt diferent, han passat trenta anys i l’autonomisme està en hores baixes, els pactes que molta gent d’avui no va viure, tenen ja un valor relatiu i no poden seguir imposant un sostre al futur i el mite de l’Espanya plural on hi podíem encaixar,  senzillament,  s’ha fos. Encara hi ha polítics que s’aferren a l’adormidera federal però ja sense els poders hipnòtics d’abans i  ja no monopolitzen l’espai polític. En aquests darrers anys ha emergit un pol polític que ha fet sortir l’independentisme de catacombes i cafès i s’ha situat en el centre del debat polític a Catalunya. La gran diferència amb el 1977 serà el comú denominador de la gentada que ens aplegarem aquesta tarda al passeig de Gràcia: un independentisme sense complexos, que cada cop més és punt de trobada. És la nostra hora i hem d’assumir les nostres responsabilitats. La sentència del TC i l’actitud del PSOE que resumeix la satisfacció per la sentència de Carme Chacón, l’”objetivo cumplido” de Zapatero y el “nunca Cataluña ha tenido tanto autogobierno como ahora”, repetit per De la Vega, altres membres del govern espanyol i alguns cipaios locals, indiquen que no tenen res a oferir, que no hi ha espai per a negociar. Només engany i imposició. Adéu Espanya!.