Història d’una pancarta. La manifestació contra la LOAPA del 14 de març de 1982

Una trucada demanant-me la fotografia de la pancarta de la manifestació contra la LOAPA d’ara fa 30 anys, per al programa Àgora de TV3, m’ha fet recordar aquells dies i m’han vingut ganes d’explicar-los, perquè no és cert que tot ha començat el 2009 a Arenys de Munt i convé tenir memòria d’aquells temps “democràtics” en que et podien empresonar per portar una pancarta que digués Independència.
 
El dia 14 de març de 1982, les forces polítiques autonomistes havien convocat una manifestació contra la LOAPA, llei de recentralització política, hereva directa del cop d’estat del 23 F i que evidenciava que per a les forces polítiques espanyoles   s’havia anat massa lluny en l’autonomisme. En absència del PSC-PSOE  i amb clara hegemonia de CiU, es va produir un  moviment de rebuig en clau estrictament de defensa de l’estatut d’autonomia.

L’independentisme va plantejar l’oportunitat de sortir en bloc diferenciat dins la manifestació per tal que el país se n’adonés de la seva voluntat d’esdevenir el protagonista polític  d’un espai que creixia enmig d’una dura repressió i de la voluntat compartida per totes les forces parlamentàries d’aïllar-lo políticament. En aquelles circumstàncies, un independentisme sense més mitjans econòmics ni recursos que els proporcionats per l’estricta militància, feia front a la propaganda dels partits i intentava crear una iconografia pròpia. D’aquella època són l’ús de les cares dels presos, contrastades en blanc i negre per tal de fer fàcil la seva reproducció en cartells, murals, plantilles per a pintar, etc. I també els grans murals i les pancartes amb els lemes habituals, especialment en solidaritat amb els presos independentistes, els patriotes catalans, les iconografies de les pròpies organizacions sectorials ( d’estudiants, de defensa de la llengua, col.lectius sindicals, ecologistes, feministes, etc.), acompanyades sempre d’estelades i tota mena d’adhesius popularitzant les consignes que han persistit fins els nostres dies.

La pancarta més famosa de la història de l’independentisme, va tenir la seva primera aparició pública el dia 11 de desembre de 1981, en la rebuda dels independentistes que tornaven de Madrid  posats en llibertat per l’Audiència Nacional. Després de la detenció massiva del desembre de 1981, que intentava escapçar Terra Lliure. Carles Castellanos, Eva Serra, Teresa Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco , dirigents d’Independentistes dels Països catalans ( IPC), arribaven a l’estació de Sants després d’una llarga nit de tren i eren rebuts a l’andana per companys d’IPC i dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb una gran pancarta que s’allargava per tota l’andana. El 14 de març de 1982 la pancarta tornava a fer aparició pública, aquest cop de manera multitudinària, per encapçalar el bloc independentista i destacar-lo clarament de la resta. Va ser la pancarta d’Independència més gran que s’havia fet fins aleshores. En uns moments en que no es podien fer  comercialment aquestes pancartes, com feien els altres partits, ja que no hi havia diners i, segurament poques empreses haguéssin acceptat l’encàrrec, donada la criminalització que patíem, se superaven aquestes dificultats amb una  gran cultura  de treball militant. Una militant d’IPC, la Isabel,  aleshores estudiant de Belles Arts, va dissenyar un mètode per poder fer pancartes grans: sobre paper vegetal es fixaven les lletres necessàries per al missatge, procedents dels fulls de Letraset ( un recurs del disseny  gràfic professional  que va desaparèixer amb la informática) i s’emmarcaven en suports de diapositives, així es podien projectar sobre la paret a la distància adequada segons la mida que es volia aconseguir. S’anava passant la roba de la pancarta per la paret i s’anaven perfilant a mà  les lletres  i després, a terra, s’omplien amb pintura. La pancarta en qüestió, per les seves dimensions, s’havia de fer en un espai gran on poder anar passant el rotllo de roba per davant del projector i després estendre-la a terra per anar pintant. Per les dimensions de la pancarta no la podiem deixar estesa en cap local i s’hagué de fer a darrera hora. Tancats al local d’IPC, a la Gran Via de Barcelona, anàvem fent la pancarta però resultava que la roba era gruixuda, pesant i ,xopa de pintura, no acabava d’eixugar-se. Vam haver de posar papers de diari darrera per a que ningú s’enganxés i, amb la pintura encara tendra vam portar-la a l’estació de Sants. Tres mesos després la pancarta reapareixia  al Passeig de Gràcia on arrencava la manifestació contra la LOAPA.  Darrera de la pancarta s’anà organitzant tot l’espai independentista, en primer terme els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb les seves pancartes, darrera les diferents organitzacions sectorials i els partits IPC i PSAN. Al pas de la pancarta la gent aplaudia i molta s’anava incorporant al pas dels independentistes, resultant un bloc de centenars, potser un miler, de persones que va sorprendre i alarmar a més d’un polític, fins i tot els qui ara s’han descobert independentistes de darrera hora.

El que va passar ja és ben sabut: el governador civil de Barcelona, Jorge Fernandez Diaz, l’actual ministre de la porra, va manar detenir, aplicar la nova  llei en defensa de la democràcia –creada com a prevenció de nous cops d’estats, després del 23F- i  empresonar  els dirigents d’IPC que estaven a la primera fila de la manifestació, acusats de promoure la rebel.lió. La majoria d’ells ja havien estat detinguts feia només tres mesos i enviats a Madrid encadenats dins un vehicle de la Guàrdia Civil. Els seu alliberament pel jutge, per manca de proves que els impliqués com a militants armats,  va emprenyar molt la policia i els poders polítics que ara veien una ocasió per a  la revenja.La policia, en els registres domiciliaris tenia ordres de trobar el cos del delicte, la pancarta,  i la va cercar obsessivament casa per casa, però no la van trobar ja que estava ben desada en una altra banda. En Carles Castellanos i en Ramon Pelegrí van ser portats a la presó Model i l’Eva Serra, la Teresa Lecha, la Blanca Serra i la Mait Carrasco van ser empresonades a la presó de la Trinitat, s’hi van estar un mes mentre al carrer es desenvolupava una intensa  campanya de suport comandada pels Comitès amb el lema “jo també hi era”. L’únic polític que va denunciar l’empresonament com un acte contra la llibertat d’expressió va ser el president del Parlament, Heribert Barrera, que va estar insistint davant l’Audiencia Nacional fins la seva posada en llibertat, el dia 23 d’Abril.

L’independentisme havia gosat sortir a l’escenari polític, mostrar-se obertament enmig del clima de repressió  i reclamar espai i l’atenció pública. Anunciava que creixia al marge de l’autonomisme oficial i que tenia voluntat de lluita. Era un moviment jove que construïa els seus propis referents i que aniria madurant cap a la formació, l’any 1983 del Moviment de Defensa de la Terra, la seva primera expressió de masses.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *