Des del meu criteri
BLOC D'OPINIÓ DE JOSEP MARIA CASTELLS (BALAGUER)
Holly motors * * * * Després del seu pas pel festival de Cannes i de trionfar al de Sitges, s’estrena la darrera proposta del director francés Leos Carax, “maleit” a França, gairebé desconegut al nostre país i que ha realitzat cinc films en trenta anys. Es tracta d’una enigmàtica, estranya pel·lícula d’autor, bella però que alhora pot resultar absurda. El protagonista (un entregat Denis Lavant, actor fetitxe de Carax), cada vegada que surt d’una limusina es converteix en un personatge diferent: ja sigui un captaire, un executiu, un pare de família o un amant. Aquesta proposta és una lecció d’amor al cinema, una experiència com poques vegades podem veure que sedueix els sentits de l’espectador i que té múltiples lectures. A més a més, inclòs el repartiment d’actors és singular: afegim a banda del personatge principal a Edith Scob, Michel Piccoli, Kylie Minogue en una destacada actuació i Eva Mendes. Cal avisar que és una estrena no apta per a qualsevol espectador, a alguns els pot semblar tonta o irritant, però no podran negar que és radical, imaginativa, hipnòtica i demencial, sobretot amb un bon inici i un gran final. Una de les obres més particulars i sorprenents de l’any.
César debe morir * * * * Els veterans germans Taviani tornen amb magnificència amb aquest drama a cavall entre el documental i la ficció. El seu plantejament és original i interessant: una presó de Roma elabora uns tallers teatrals en què s’assaja amb els presos l’obra “Juli César” de Shakespeare, combinat amb la vida quotidiana dels presos. El resultat és fresc, ple de força i veracitat gràcies a la realització dels directors i, per descomptat, a l’elenc d’actors no professionals, presoners reals capitanejats per Fabio Caballi, el director de la representació. No estem solament davant la millor proposta de la setmana, sinó que a més a més és una de les millors pel·lícules que ha donat l’últim cinema italià.
La vida de *Pi * * * * L’excel·lent director taiwanès Ang Lee, realitzador d’obres diferents i emotives com “Sentit i sensibilitat”, “Tigre i drac” i “*Brokeback mountain”, dirigeix l’adaptació de la novel·la de Yann Martel. La pel·lícula respira màgia i bellesa en el seu enlluernador ús del 3D, creant unes imatges majestuoses que la converteixen en un espectacle visual inoblidable. A més a més, la història emmarcada en el gènere d’aventures comprèn un viatge que fa el protagonista que és per a recordar i resulta emotiu amb missatge espiritual. Áquesta és una d’aquelles pel·lícules que et fa pensar en un mateix, en valors humans i té un desenllaç que també provoca que l’espectador rumiï sobre què li han explicat, per la qual cosa també parla de la tècnica narrativa. És cert que la seva estètica pot resultar una mica kisch i cursi, però per a l’espectador és una experiència envolvent, original i sentida fins al punt que pot estar dins del film, el millor de la setmana i un dels quals cal tenir en compte de cara a propers premis.
Una pistola en cada mano * * * * Encara que el títol recordi més a una de vaquers, no s’assembla d’entrada a un western, si bé aquí també hi ha duels, en aquest cas dialèctics. Dos vells amics, un deprimit i un altre sense res més que un gat. Un matrimoni trencat que es retroba. Un marit en un parc amb l’amant de la seva esposa. Dues parelles intercanviades per a descobrir secrets. Aquests personatges formen un quadre que retrata amb veracitat com podem ser els humans, el fet que les dones expliquin millor els seus sentiments o la crisi que poden patir els homes en la maduresa, de manera que són fàcilment identificables per a l’espectador. El brillant director català Cesc Gay és l’artífex que el guió funcioni, amb intel·ligència i una fluïdesa que fa que vegem realitats fragmentades que s’uneixen al final amb tots els personatges reunits, de manera semblant al final del seu altre millor film “A la ciutat”. A part del guió, aquesta comèdia sobre les debilitats dels homes dels quaranta funciona sobretot per tots i cadascun dels intèrprets: des del notable tàndem format per Ricardo Darín i Luis Tosar, fins a l’estupenda actuació de Clara Segura o una feliçment recuperada per al cinema Cayetana Guillén Cuervo. Esperem que als premis Goya sigui reconeguda la labor d’algun d’ells. Estem davant d’una de les millors propostes del cinema espanyol d’aquest any.
Sin tregua * * * El subgènere policiac té una tradició molt fecunda al cinema però aquesta pel·lícula sobresurt en aquest grup. El director David Ayer, responsable de “Vidas al límite” o “Diarios de la calle” segueix en la seva línia de descriure el que succeeix en barris perillosos, com bé va fer en el guió de la notable “Día de entrenamiento” i sorprèn gratament a l’espectador amb aquesta història sobre dos policies diferents però que veiem que poden sofrir de manera versemblant. El fet d’utilitzar la càmera des d’una perspectiva més subjectiva ajuda al fet que empatitzem de seguida amb el duet protagonista i atorga una mica de novetat en aquest tipus de films. A més a més, la parella formada per Jake Gyllenhaal i Michael Peña està molt ben interpretada i contribueix a la força, la tensió i la credibilitat que transmet aquesta proposta, una de les millors de la setmana.
De óxido y hueso * * * * Després del seu pas en el festival de Cannes sense guanyar cap premi, a diferència del seu triomf en l’últim i recent festival de Valladolid, s’estrena al nostre país la nova pel·lícula del francès Jacques Audiard. L’excel·lent director de títols suggeridors com “Lee mis labios”, “De latir mi corazón se ha parado” i de la magistral “Un profesta”, dirigeix aquest convuls i intens drama romàntic no a l’ús, ja que es tracta d’una història d’amor que no és la típicament comercial on veiem el que ens agradaria que passés sinó al contrari: aquesta proposta ens atrapa i emociona fent a l’espectador partícep de situacions desagradables, ens agrada el que veiem per la seva lletjor, empatitzem amb uns personatges difícils de veure bé. Ell és un home immadur que de sobte ha de fer-se càrrec del seu fill petit. Ella és una dona que li agrada seduir, cosa que li porta problemes. Els dos utilitzen el seu cos: Ali per a baralles i Stéphanie per a relacionar-se amb homes. Però els dos necessiten a algú que els vulgui. Per això les escenes pujades de to no són merament gratuïtes sinó que donen una anotació més sobre la descripció dels protagonistes. La parella està interpretada per Matthias Schoenaerts, gairebé desconegut fins ara, sota l’aparença bruta del qual s’amaga un humà sensible, i una de les millors actrius de la dècada, Marion Cotillard, que interpreta aquí el personatge més valent de la seva carrera: una biòloga marina que perd en un accident les dues cames, la invalidesa de la qual veiem gràcies als efectes digitals. Per aquest paper en llengua francesa l’actriu acaba d’estar nominada als Globus d’Or i a altres premis, com ho va aconseguir també en francès pel seu oscaritzat treball en francés a “La vida en rosa”. Si bé la segona meitat del metratge és una mica pitjor que el seu inici, amb un desenllaç més convencional que el que és la pel·lícula en general, estem davant un fort drama en el qual veiem una llum de redempció al final de la lluita de dos personatges diferents un de l’altre, però que la seva trobada farà que es necessitin. És la millor estrena de la setmana i una de les més interessants a nivell internacional d’aquesta temporada.
El hobbit, un viatge inesperat* * * Gairebé deu anys després de la conclusió de la mega taquillera i oscaritzada trilogia de “El senyor dels anells”, després que el projecte sobre “El hobbit” passés per les mans de Guillermo del Toro, de nou el director Peter Jackson és l’encarregat de dirigir l’adaptació cinematogràfica del llibre de Tolkien també en forma de trilogia. D’entrada, aquesta dada pot portar a un problema, ja que una novel·la no gaire llarga és traslladada en tres pel·lícules, fet que resulta exagerat en veure aquest film. I és que, sobretot al principi, costa d’arrencar la història, les escenes es poden fer una mica llargues, estan deliberadament estirades, i són gairebé tres hores de durada, nou en total la trilogia. Sí és cert que aquesta desmesura fa que alguns personatges estiguin ben dibuixats, que sempre sigui fascinant veure el personatge de Gollum interpretat per Andy Serkis i que es vulgui explicar amb detall la història de Bilbo Bolsón, ben encarnat per l’actor Martin
Freeman, i les seves aventures seixanta anys abans de la trilogia de l’anell. A més a més, en l’aspecte visual, els paisatges són enlluernadors i tècnicament està molt ben realitzada, com s’espera en aquest tipus de superproducció en tota regla. No obstant això, és normal que el factor sorpresa hagi desaparegut i és una llàstima que els seguidors de la saga fantàstica de fa uns anys puguin decebre’s davant aquest projecte que podria haver estat menys desmesurat. Agradarà als fervorosos fans d’aquest tipus de gènere i esperem que les dues següents entregues siguin més potents a nivell de ritme i d’acció, com sí passava en la trilogia anterior, però de moment, aquesta esperadíssima estrena no compleix del tot les altes expectatives posades i queda com a un gran espectacle competent però al que li falta més la màgia i l’emoció de llavors.
JOSEP A.DÍAZ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!